L’HERÈNCIA

La gent dels guetos i de les tribus estem amatents a la inquisició que ve o al Setè de cavalleria a punt de càrrega. La negació de la pluralitat cultural i lingüística i de l’existència de tres territoris que havien aprovat un Estatut abans que Franco organitzés l’extermini, és allò que es pot esperar de qui fa 25 anys es va oposar a l’esperit del bloc constituent, va inspirar el cop d’estat del 23-F i va impregnar les polítiques loapitzadores acordades per centristes i socialistes- inclosos els de Pasqual Maragall-, assumides des de la resignació i la col.laboració en la governabilitat pel partit de Mas. Fi d’un cicle, doncs, amb totes les de la llei. No només retirada de Pujol, sinó fi del somni regeneracionista de l’Espanya monàrquica de les autonomies. El rellotge es torna a posar a zero: any 76. Quan creus que ja s’acaba torna a començar.

Però, la dialèctica ideològica i simbòlica, d’aquest dies, no hauria de servir de cortina de fum sobre la carregosa herència que ens està deixant Aznar i els qui han pactat amb ell, al llarg de vuit anys. Només pouant en notícies d’aquesta setmana podem enumerar alguns capítols d’aquest llegat.

Primer. Dades recents de la Seguretat Social indiquen que les noves altes tenen unes bases de cotització un 37% inferiors a la mitjana del sistema. Estem parlant doncs de salaris baixos i precaris que agreugen el futur de la Caixa de la Seguretat Social.

Segon. La Comissió europea ha dictaminat que els estats més retardats pel que fa a l’aplicació de les mesures que crein ocupació són Grècia, Portugal i Espanya. Aquesta suspèn 32 sobre 46 de les directives europees. Entre elles es critica la persistència del PER, la manca de mobilitat que provoca la inexistència d’habitatge social de lloguer i la no relació entre salaris i productivitat. Critiquen que els convenis no siguin d’abast regional per adaptar-se realment a cada realitat. Qüestió que des d’una òptica social també és criticable ja que a igual salari a Catalunya no es disposa de la mateixa capacitat adquisitiva, ja que la vida és, com a mínim, un 10% més cara que la mitjana espanyola.

Tercer. Amb una inflació desbocada, un 2% per sobre la mitjana europea, amb la pèrdua de competitivitat, cal afegir-hi que: mentre a Euskadi s’ha apostat per garantir la competència en els sectors regulats impulsant operadors de capital mixt però amb un important pes públic o parapúblic, en el gas, l’electricitat, la telefonia etc, s’ha lliurat Catalunya, amb armes i bagatges, a grups oligopòlics espanyols o espanyolitzats.

Quart. A cinc anys de l’aprovació de la fallida Llei de política lingüística, el balanç és en alguns àmbits desolador. La renúncia a les sancions i també als incentius deixa una situació marginal a la música, cine, retolació en català. Això, i la manca de política d’acollida lingüística de la nova immigració en disminueix l’ús social greument.
Cinquè. Les recents enquestes marquen que el principal beneficiari del desgast del govern i de la voluntat de canvi són els socialistes que, curiosament, són corresponsables de molts dels problemes estructurals heretats, des de la seva participació en el govern de Madrid, amb la seva docilitat davant els poders fàctics i amb la seva complicitat en la nul.la política lingüística.

Els electors tindran en el properes mesos quatre ocasions per reflexionar sobre qui creuen que té les mans lliures i estar disposat a abordar la cancel.lació d’aquestes hipoteques.

Josep Huguet Biosca
Diputat Portaveu d’ERC Parlament