Un sitgetà preocupat en resposta a Oriol Bohigas

Molts sitgetans vam quedar sorpresos per l’article de l’Oriol Bohigas a El País el passat 22 de gener. L’article (Sitges, la fea n’era el títol pejorativament cridaner) qüestionava l’estètica de la nostra població: “la arquitectura de los nuevos apartamentos –esos bloques construidos con material escatológico- ha invadido y ha convertido toda la ciudad en un suburbio centralizado, un catálogo comprimido de fealdades insanas, invivibles, una escenografia de la barbarie”. I no li falta raó. Molta gent pensem com ell i ho hem expressat tant com hem pogut privadament i públicament. Hem vist amb impotència com al juliol del 1999 arrasaven un camp de garrofers davant de les escoles per deixar una zona verda amb plantació exòtica que substitueix ineficaçment la del nostre país. Tot això per construir edificis que, al meu entendre, tenen una planta de més, a part de la seva dubtosa estètica, coloraines a part. Hem vist crèixer en aquests últims temps tantes construccions aberrants que res no tenen a veure amb l’esperit que van saber conservar (amb poques excepcions) els nostres pares en els expansius anys 60! I ho hem vist amb estupor i amb ràbia perquè vèiem que no anàvem bé i que això quedava, ja, per sempre, entès aquest sempre com un període que va molt més enllà de la nostra generació.

En aquests últims anys, Sitges com a conjunt hi ha perdut molt. Hi ha perdut perquè no ha sabut ser coherent amb la seva tradició: no ha preservat el seu entorn natural ni el cultural, elements que conformen el paisatge del seu territori. D’exemples no en falten i el més recent ha estat la tala “legal” dels pins pròxims a Aiguadolç per fer més habitatges. Ja ha dit l’alcalde que tot estava en regla i que els constructors han actuat d’acord amb els permisos concedits. Serà molt legal però és una manca total de respecte a la nostra tradició de mantenir una relació cordial amb el nostre entorn. Subvertint això obtenim aquests resultats: Sitges, la lletja.

Sitges ha de recuperar la identitat perduda, aproximar-se a un nou paisatge urbà i rural de categoria similar al que van pintar els luministes: cal depurar les actuacions urbanístiques que han fet perdre a la vila la seva identitat. El creixement ha de ser ara en qualitat més que en quantitat.

Una altra cosa és l’anàlisi de culpabilitats. Oriol Bohigas fa una repassada a tots els qui han intervingut en el procés: propietaris, constructors, arquitectes i, sobretot, responsables municipals, regidor d’urbanisme i alcalde, que són els qui ho haurien pogut impedir i no ho han fet. També esmenta indirectament la responsabilitat dels ciutadans en tot això i crida a l’acció reactiva contra tot aquest desgavell: “Habría que provocar la indignación popular - si es que el pueblo tiene todavía capacidad de indignarse- escribiendo en la fachada de cada casa y de cada bloque el nombre de su abominable autor”.

He de dir que els ciutadans hem reaccionat, en els últims anys, diverses vegades, quan hem vist que el nostre carro anava pel pedregar. Quan vam veure entrar màquines a Can Girona, una zona boscosa a l’oest de la població, vam llençar la Campanya Salvem Els Colls-Miralpeix i vam aconseguir preservar vora el 70 % de la zona ( no tot perquè l’ajuntament no hi va posar de la seva part). Quan vam saber que el Ministerio, amb el consentiment del nostre ajuntament, estava a punt de tirar endavant un Projecte de Regeneració de les nostres platges altament agressiu amb l’entorn i que atacava el nostre Passeig Marítim, vam sortir al carrer i vam aconseguir aturar-lo. Més recentment, quan ens intentaven vendre un nou Pla General que representava més del mateix ens hem sublevat. I ho hem fet en positiu. Entitats i associacions de Sitges ens hem agrupat en una Plataforma Contra la Massificació de Sitges que, a part de recollir signatures en contra d’aquest pla abusiu, hem plantejat una alternativa possible. Tot això sense una pintada. No cal. Per fer sentir la nostra veu ens hem concentrat en silenci en uns quants Plens. També hem recollit signatures (entre les tres campanyes esmentades en sumem vora vint mil) i hem fet una manifestació totalment pacífica, a part de diversos actes informatius. Aquest és el nostre estil.

Ara bé, ens plantegem si no ha arribat l’hora que tanta indignació ciutadana surti en forma útil, pacífica, respectuosa, positiva i es transformi en participació directa en els afers públics. Potser ha arribat l’hora de no quedar-se a casa resignadament davant el desastre i d’actuar amb dignitat, amb coherència i sintonia amb aquells que ens van precedir i amb amor i respecte envers aquells que ens succeiran. Potser ha arribat l’hora de no quedar-nos cadascú a casa nostra i anar a la Casa Gran a fer sentir la nostra veu.