No fem, però farem.

Per moltes promeses que ens férem o féssim a l'afició, teníem que sortir a competir, fent-ho millor que l'altre que sabia que no li posaríem fàcil, amb esportivitat i correcció. Tant a l'hora de guanyar com quan ens tocava el perdre.

Els temps, però, potser han canviat. Ara les coses, pel que es veu, es fan d'una altra manera. El premis arriben quan encara no s'ha fet res i amb la gratitud d'aquells que potser es creuen allò que els diuen que faran. "Farem" és el mode-temps-persona preferit per la classe política en campanya electoral o castrense, tant és. A veure. Ja ho sabem que tenen que fer. Perquè els paguem sinó? Perquè els deixem fer el que els hi doni la gana.

Un parell d'apunts breus i una reflexió per acabar. Si desprès d'haver-se fet seva la guerra, ara volen fer-se també seva la pau, perquè no hi posen la mateixa imaginació i com si es tractés del joc de cartes amb les cares dels "top wanted" que han estat regalant aquests dies a la població de l'Iraq (calla, que devien estar per jugar a cartes) comencen a repartir-se el joc, tots plegats, i fan bona aquella frase de "fer entre tots, allò que entre tots podem fer, per no tenir que lamentar, haver dit que ho faríem".

(c) Francesc Badia 2003