Un món de sensacions.

Hi ha sensacions malèvoles que poden esmorteir, breument, el paladar. Altres, senzillament, el liquiden. I una cosa és que ens enganyin el paladar i l'altra és que ens el liquidin.

Anar a fer un piscolabis a la terrassa d'un bar, avui dia, és jugar-te-la. Dius, per matar la fam... No que la fam et mati a tu. Tot i que acabes desitjant-ho.

A veure. Qui és el maco que no s'ha assegut per entretenir el cuc amb qualsevol bajanada i a l'hora de pagar ha trobat a faltar allò que li penjava entre les cames. Però, estava bo! La cosa es complica quan hem demanat un picapica i no hem tingut més remei que llençar-lo a la pica. Sempre han existit plats de porqueria, però, el que menja l'existència és tenir que suportar la porqueria al plat.

Els cambrers, si home, aquests missatgers sense moto (encara que a voltes sembla que la portin) que ens fan arribar el que mengem i el que bevem, sense més intermediaris... Estant farts de la clientela. I a vegades no els falta raó.

Recordo, quan era jove, una colla de vuit galifardeus que teníem per costum seure a la taula de la terrassa d'un bar del meu poble. Sempre la mateixa. Coberta per un cambrer que, si Déu existeix, l'haurà proposat per sant i màrtir. Li demanàvem, una ampolla gran de Vichy i vuit gots!! La cara que fotia quan ens veia venir, no us l'explico. A l'hora d'abonar la consumició, ja feia estona que, en Tomàs, el cambrer, espolsava amb el tovalló de servir les taules, aquelles que eren al nostre voltant, per no espolsar res més. Li pagàvem amb una bossa carregada amb cèntims de pesseta, que pacientment contava en una taula veïna. Fins aquí direu, pobre Tomàs! Tota una tarda tenint que aguantar una taula, d'un bar de la costa, a ple estiu, amb vuit carnestoltes que només s'havien pres: un Vichy de litre!

Ara, però, tot ha canviat. Tothom està fart. Amb raó o sense. Clar que, a ciutat, potser tot és diferent... Deixeu-me que us digui una cosa (on hauré sentit jo aquesta frase). L'altre dia vaig presenciar com dues parelles que eren a la "terraza" d'una cafeteria (a ciutat, tot té més categoria) demanaven al cambrer una bossa de patates fregides per acompanyar les quatre begudes que estaven prenent. La bossa (saca, al meu poble) de patates fregides arribà quan ja s'havien acabat el beure. De la mà del mateix cambrer, sense plat, sense tovalló i sense cap explicació. Aquelles patates, varen durar menys que unes pessigolles a la punta del nas. Aprofitant una de les corregudes del garçon que les havia servit, en varen demanar una altra...

El temps corria i les patates no arribaven. Us tinc que dir que em varen agafaren unes ganes, de canviar, momentàniament, d'ofici? I com si m'haguera endevinat el pensament, un dels dos xicots que eren a la taula, s'aixecà, creuà el carrer, entrà al bar, i, tot seguit, sortí amb la bossa de patates fregides.

El cel de la boca ens convida a percepcions futures de les que no defujo. Al cel, no cal arribar-hi. Però, entretant arriba el moment, bo seria que anéssim pensant: sé net, polit i endreçat, facilita la digestió d'altri i és un complement imprescindible del bon gust i dels plaers del paladar.


(c) Francesc Badia 2003.