Els fantasmes de L'Eixample.

Darrera de cada finestral, de cada balconada, de cada pis, de cada casa de L'Eixample barceloní, hi ha un fantasma. És un antic llogater o propietari. Contempla, ara que ja no hi pot fer res, com moltes de les coses que podia haver canviat en vida segueixen tal i com eren abans. Els seus ulls eteris reconeixen la gent, ara molt més gran, i veuen com els hi ha crescut els problemes.

La tristor d'aquests éssers que contemplen el pas mut del temps, és la melangia de la impotència. D'una cosa en són concents: perquè res no hagi canviat, molt a veure tingueren aquelles tradicions, tarannàs i comportaments que emprengueren en vida. Possiblement, el neguit que manifesten els fantasmes de L'Eixample de Barcelona correspongui a veure manllevat el seu estatus o els seus hàbits carlistes. Reconec que mostrin cert esbalaïment quan, entre el dijous i el diumenge, i, de matinada, el barri canviï llur fesomia i el soroll no els deixi descansar en pau.

En certs moments i per conveniència d'alguns, cridats a polítics, s'ha parlat de la transformació que ha sofert L'Eixample. Que si el jovent s'ha vist atret per l'oferta immobiliària, que si les façanes fan goig de veure, que si els propietaris han venut i els llogaters han comprat, que... Què sé jo! El cert, no ens enganyem, és que la mitjana d'edat de la població dels dos cantons d'aquest districte bicèfal, correspon a una tercera edat avançada. Amb molts problemes per sostenir un lloguer actualitzat, a base d'una pensió de viduïtat calamitosa. Amb moltes mancances que ni l'Ajuntament ni el Departament de Benestar Social de La Generalitat se'n fan ressò.

La qualitat de vida, de la que tan se'n parla, vol l'observança del desgast vital provocat, no només pels anys viscuts i l'estat de conservació de la persona, sinó pels hàbits de conducta personal i generacional. El que en diem comportament de portes endins no es pot destriar del paper social que assistents, psicòlegs i psiquiatres atorguen en tractar una població vella i malaltissa.

No fa massa, va arribar a les meves mans el document mèdic d'un diagnòstic en el que el facultatiu hi apreciava:

Simptomatologia ansiosa depressiva en relació a conflictivitat familiar. Possible trastorn de la personalitat de base.

Es tracta d'una àvia de L'Esquerra de l'Eixample, que viu sola i cobra una pensió que no li permet arribar a finals de mes.

Vaig posar fil a l'agulla amb la intenció d'esbrinar el que em temia. A la sanitat pública són molts els casos que, com el d'aquesta veïna, amunteguen paperassa. Molts altres, no arriben, ni tan sols, als taulells o despatxos.

Hi ha fantasmes que són entre els vius. Miren sense ser vistos. Fan veure que no hi veuen. Senten, però no escolten. Van pel carrer com si no hi fossin. Quan voldries que fossin absents són omnipresents. No us descobreixo res. Sols vull compartir la part de vergonya que m'escau.

(c) Francesc Badia 2003