Terror a París

“Era el caos màxim: no podíem agafar un taxi, no volíem agafar el metro”

Tres catalans a París expliquen com han viscut els atemptats a la capital francesa

Recull de portades de premsa d'aquest dissabte 14 de novembre del 2015 amb els atemptats sagnants de París en primera pàgina. ACN

Recull de portades de premsa d'aquest dissabte 14 de novembre del 2015 amb els atemptats sagnants de París en primera pàgina. ACN

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.

En Marc Cebrián i dos amics seus van anar divendres a l’estadi de París a veure el partit de les seleccions francesa i alemanya. Cebrián, que va viure de primera mà les explosions des de dins l’estadi de futbol, explica a l’ACN com recorda la primera: “no li vam donar més importància” perquè “semblava un petard”. Però la segona, quinze minuts més tard, va fer saltar les alarmes. “Ens vam començar a posar nerviosos”, confessa. Aquest català descriu a l’ACN la situació de “caos màxim” en sortir de l’estadi: “no podíem agafar un taxi, no volíem agafar el metro”, recorda. Finalment van aconseguir entrar en un cotxe que anava cap a les afores amb deu persones a bord, tot i tenir cinc places.

“Allà vam contactar amb una amiga”, explica el Marc, que viu a Londres però és a París de visita. Ell i els seus amics no podien tornar a casa, perquè el seu allotjament era “a 500 metres del Bataclan”, la sala de concerts en què els assaltants van prendre els ostatges i van fer una vuitantena de morts.

Els missatges des de Barcelona van ser una de les primeres alertes que van fer reaccionar en Guillem Jané, estudiant en pràctiques a la delegació de l’Institut Ramon Llull a París. “Estava a punt de sortir amb els amics”, diu Jané a l’ACN, quan va començar a rebre missatges de casa per saber si estava bé. Als diaris francesos “la informació s’anava actualitzant minut a minut i de cop ja no era només un tiroteig, n’hi havia hagut més a diferents punts”, explica. El que va ser definitiu per adonar-se que la situació era “greu”, diu, va ser “el silenci un divendres a la nit” als carrers de París. Un silenci que descriu com a una imatge “totalment insòlita”. “Només se sentia de tant en tant alguna sirena”, recorda.

A l’Ester Gea, doctorant en Química a l’Institut Curie de París, la notícia dels atemptats la va agafar en un bar. “Vam pensar que era un lloc segur”, explica a l’ACN, fins que els van dir que “tot estava passant a bars” i lloc concorreguts. L’Ester i la seva parella van acollir a casa seva quatre noies que eren amb ells “perquè no haguessin de tornar a casa”. De fet, és el que van fer molts francesos que vivien a prop de l’epicentre dels atacs, al districte desè de la capital francesa. A través de l’etiqueta #PortesOuvertes (portes obertes, en francès), persones que buscaven refugi, com amics de l’Ester, van quedar-se a dormir a casa de veïns del districte. “La gent els va acollir a casa”, explica.

El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.

Subscriu-te ara!




SUBSCRIU-TE

Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 1€ setmanal sense permanència. El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors.

Subscriu-te ara! Al periodisme local