Vilanova vol recuperar els seus teatres

L’Ajuntament de Vilanova i la Geltrú vol donar un nou impuls a la zona del nucli antic format pels teatres Apol·lo i el Saló Marfil, conegut popularment com La Sala. Es tracta de dos espais construïts al segle XIX considerats únics al país, ja sigui per la seva singularitat arquitectònica com, també, per la seva importància dins l’àmbit cultural català.
Amb un pressupost de 72.000 euros aportats per l’Ajuntament i la Diputació de Barcelona, s’ha consolidat, en una primera fase, l’estructura, l’enrunament d’aquelles parts més fràgils i la neteja del Saló Marfil. El regidor d’Urbanisme, Jordi Valls, ja va anunciar a principi de legislatura l’aprovació d’una partida pressupostària per fer una actuació d’urgència que no s’ha concretat fins fa poques setmanes. La voluntat és que l’abandonament que pateixen aquests dos espais tingui data de caducitat, “perquè és un equipament patrimonial que tenim l’obligació de recuperar”, explica la regidora de Cultura Teresa Llorens.

Una història singular

El Saló Marfil es va construir el 1804 en uns patis que el noble Pere de Gomar va adquirir als frares carmelitans. Segons el membre de la Comissió Municipal del Patrimoni, Xavier Orriols, el Saló Marfil és, probablement, “el teatre més antic de Catalunya”. Orriols argumenta la seva tesi sostenint-se en la base que en aquella època només hi havia un teatre, a l’Hospital de la Santa Creu de Barcelona, al carrer Sant Pau, gràcies a una concessió del Consejo de Castilla i que obligava a donar tots els ingressos a beneficiència. A Vilanova, aquesta prerrogativa, de Felip II, la tenia la junta d’obra de la parròquia de Sant Antoni, “i aquests feien teatre sacre, bàsicament pastorets i passions, en un local al carrer de les Premses que la parròquia cedia a canvi d’espècies”. El punt d’inflexió, però, el va marcar Pere de Gomar, quan va comprar els terrenys per construir-hi un teatre, un fet del tot insòlit. El canvi d’ubicació va comportar també tota una innovació, i és que La Sala era un espai polivalent “on també s’hi feien balls i concerts, un cas únic a l’època”, diu Orriols.

Mort Gomar, el Saló Marfil és adjudicat al rector de la Geltrú, Antoni Colí, el qual l’arrendava a uns empresaris que l’explotaven comercialment. L’edifici, segons expliquen les cròniques de l’època, tenia capacitat per a 860 persones i comptava amb 144 lunetas (seients amb respatller i braços que se situaven a les primeres files de platea) i set palcos. L’escenari, situat al centre i voltat de columnes, acollia decorats dels germans Rigalt, coneguts escenògrafs que van treballar, també, al Teatre Principal de Barcelona, i va acollir actuacions de tot tipus, fins i tot del conegut actor de sainets Josep Rogrenyo, que es va establir a la capital del Garraf fugint de la guerra del francès.
Amb les Corts de Cadis, el teatre es liberalitza i el Saló Marfil comença a decaure gràcies, en part, a la construcció del Liceu i el Teatre Principal de Barcelona, que arraconen el teatre fet a comarques. El rector de la Geltrú, hereu de La Sala, el 1830 el cedeix a l’Hospital de Sant Antoni Abat a canvi d’un lloguer. Però res atura el lent declivi, tot i que mantenir-se en peu fins als anys 80 del segle XX. De setembre a juny, el Saló Marfil acull balls, sopars, activitats de Carnaval i concerts, com el del cantautor Raimon, fins que l’estat ruïnós va obligar a tancar-lo definitivament.

L’Apol·lo, una altra història

El teatre Apol·lo, situat al costat del Saló Marfil, neix el 1878 quan l’indiano Marquès de Samà compra l’hort de davant de l’Hospital i hi construeix uns jardins amb un espai destinat a ball. Sis anys més tard, cedeix el recinte al mateix Hospital, i es construeix un cobert per la zona de ball així com un cafè. Però el gran moment es produeix el 20 de maig de 1899, quan l’Apol·lo aixeca el teló per donar pas a una intensa programació artística. Els constructors Joan Ventosa i Francesc Caba dissenyen un espai del tot atípic, amb unes característiques arquitectòniques inusitades en un teatre a la italiana. De forma circular en la zona de l’escenari, l’Apol·lo, segons un informe municipal, pertany a un tipus d’edifici extingit: el teatre-circ. Inaugurat amb l’òpera Ernani, de Verdi, va tancar portes definitivament el 31 d’octubre de 1960 amb la representació de Don Juan Tenorio a càrrec de la companyia de comèdies Francisco Mora. Pel mig, més de 20 anys de programació operística, sarsueles, concerts, circ i cinema, tot un compendi de les arts escèniques que Xavier Orriols diu que “convé recordar, per adonar-nos de tot el que hem perdut al llarg dels anys”.