Anna Cuixeres: "el terapeuta de dol és un figura de vital importància per la societat"

La pèrdua d’un fill de 29 anys li va capgirar “la vida com un mitjó” i se’n va haver d’anar “fins a Girona” per trobar un terapeuta de dol que li permetés tirar endavant. Posteriorment es va formar acadèmicament en aquest aspecte i, a partir d’aquí, s’ha dedicat, des de fa un any, a donar suport a altres persones en situacions similars mitjançant Dol Penedès.

“El Jordi tenia molt plans, jo esperava ser àvia. Quan passa una cosa d’aquestes  tota la vida et trontolla i jo vaig reinventar-me: entendre la mort per abraçar la vida, no deixen de ser la cara d’una mateixa moneda. Si entens que la mort és efímera i l’acceptes, molt possiblement podràs viure amb més plenitud”.

Aquesta ha estat l’experiència de la vilafranquina Anna Cuixeres, que era secretària de l’escola Cristòfor Mestre, on hi portava treballant al voltant de 25 anys. Després del tràgic succés “els valors de la vida s’havien de replantejar de nou”, va deixar la feina i es va dedicar a formar-se com a terapeuta de dol, un perfil quasi inexistent al nostre territori, però “molt habitual en països com Estats Units, Anglaterra o Alemanya”.

La vilafranquina recorda que “volia ajudar a la gent que es trobés en la meva situació, perquè un terapeuta de dol que em va ajudar molt i vaig considerar que era un figura de vital importància per la societat que no existia. És per això que em vaig dedicar a estudiar el dol i les pèrdues”. En un any de dedicació “me n’he adonat que té molt bona rebuda” explica Cuixeres.

La seva experiència personal i la formació acadèmica li permeten assegurar que “no hi ha cap dol igual, perquè partint de la base que cada persona és diferent, quan s’experimenta un dol de pèrdua es rep de maneres diferents”. Amb tot, també matisa que “sí que hi ha elements comuns, quan hi ha la pèrdua tot ésser humà té un xoc; després hi ha la negació, no acabar de creure’s què ha passat; posteriorment s’entra a la part del dolor, es fa real; i finalment l’acceptació de la situació i, en el millor dels casos, podrà significar una transformació com en el meu cas, del qual d’una tragèdia terrible n’ha sorgit Dol Penedès”.

En els tractaments, creu fonamental “tenir molta empatia, saber escoltar i també molta imaginació en buscar maneres perquè la persona se n’adoni que és un camí difícil i molt complicat però que és imprescindible que no es quedi tancada. Les emocions tancades ens porten a les malalties, la finalitat de la meva feina és que la persona no tanqui aquella emoció, ja que sinó entraríem en un dol crònic. Abans d’arribar als metges, els dols normals han de poder passar pel terapeuta de dol”.

Exemplificant-ho amb la seva pròpia experiència, explica que “el dol esfereïdor de perdre un fill em podria haver deixat sense anar amb ningú. La societat t’obliga laboralment a anar al psicòleg. Jo hi vaig anar, però clar, com em pot ajudar un psicòleg en una cosa que no té solució? Puc anar-hi quan tinc conflictes interns i no entenc algunes maneres de pensar o actuar, però una mort es irresoluble: jo sé què em passa. En aquest punt la figura del psicòleg no és eficaç. Si aquest dol crea una patologia, sí, però mentrestant és un estat, no és una malaltia, no calen medicaments, és un dol. És un estat que s’ha de passar i necessites persones que sàpiguen acompanyar-te en aquest procés”.

“Vaig aprendre que tota pèrdua té un guany, és una frase molt lapidaria i difícil d’entendre però crec que és cert. Tot el que perds és un aprenentatge de vida tot i que no ens agrada perdre perquè ho assimilem amb fracàs i debilitat” assegura la terapeuta vilafranquina.
En tots els dols, Cuixeres creu que “és l’acceptació el que un ha d’entendre. Tens diverses opcions, com tirar-te d’un pont, cosa que com a mare asseguro que és una possibilitat que passa pel cap. Una altra possibilitat és estar tot el dia lamentant-te, en un bucle sense sortida. I l’altra opció és sortir del dolor. Però d’això, si no m’ho haguessin ensenyat, no n’hagués estat capaç. Vaig haver d’anar fins a Girona a buscar un terapeuta que m’entengués. El psicòleg també tracta amb dol, però penso que no és ben bé la persona adequada per aquests casos”.

Finalment, Cuixeres recomana, “parar la vida, asseure’s i contemplar-la, perquè potser demà ja no hi ets, tinguis l’edat que tinguis. S’ha de posar els cinc sentits de la vida que realment t’omplen ”. Seguint en aquesta línia, afirma que “no és necessari que ens passi una tragèdia per mirar la vida d’una altra manera, tot i que en la majoria de vegades és així”.