Els que se'n van

Curiosament, els problemes són pels que es queden. Dels que se'n van per no tornar, d'aquests no en parlaré. Això no vol dir que no generin problemes.

De la mateixa manera que tots som lliures de decidir què fem, si marxar o quedant-se, arriba un dia que, de forma quasi sempre involuntària, arrodonim l'actuació i pleguem per sempre. Ens morim. Això, el fet de morir, genera tota una sèrie d'inconvenients a la gent del nostre entorn. Des el familiar més proper fins el forn on anaves a comprar el pa, o, més personal i intransferible, el bar on et prenies la cervesa.

Vull dir que, quedar-se no és sempre una posició, diguem-ne, còmoda.

Quan la empresa va malament, i, abans de que aquesta faci fallida, que quatre arreplegats es reparteixin el poc que queda i toquin pirandó, complica la situació dels que es queden disposats a resistir.

L'emigrant que surt del seu país, deixa enrera, per un temps o altra vegada per sempre, tot allò que havia viscut des el moment de la seva vinguda al món. Comença de zero. Amb família o sense. Arriba a un univers desconegut.
A voltes, hostil i ple d'incomprensions. Un cop més, però, els problemes són pels que s'han quedat. Per poc que esbrinem els motius que han ocasionat la seva fugida, veurem com les dificultats romanen en el lloc d'origen.

L'immigrant que arriba pensant trobar el setè cel, o, per defecte, el país de les meravelles, es troba amb una realitat que no li és desconeguda. Això fa que molts cops tingui que tornar al seu país, decebut/da per no haver trobat altra cosa que allò que ja tenia.

Els problemes, doncs, són dins i no pas fora. Marxar, amb la intenció de defugir-los, és amagar el cap sota l'ala. A tot estirar, seria allargar l'agonia d'una mort anunciada. Els que se'n van, si bé és veritat, juguen amb l'atzar. En tant, els que es queden, pateixen les conseqüències del que hem apuntat.

“Els braus, millor veure'ls des darrera la barrera”. Tot i que no soc partidari de les curses de braus, tinc que reconèixer que quins se la juguen són dins: el brau i els escorxadors. Els que són de l'altra cantó de la tanca, no corren tan perill. Però, el que crida més l'atenció és veure com perseguidors i perseguits salten, molt sovint, la barrera. Serà que allò que hi ha dins no els hi agrada gaire? Serà que han descobert on són els problemes? Serà?


(c) Francesc Badia 2003