Sol, solet ...

Recordo haver escrit, en aquest mateix mitjà, sobre el canvi climàtic. Les onades de calor o, més aviat, el temporal de calor que hem patit aquest dies em fan remembrar, de vell nou, allò que deien els avis del meu poble: “El temps és més boig que res”.
Sens dubte. Però, com continuï així, nosaltres també hi pararem de boixos.

De res no valen, refranys com: “A Vic, nou mesos d'hivern i tres d'infern”. Els tres s'han reduït a dos, no arriba. La primavera i la tardor s'han tornat objectes de col·leccionista. I el sol, quan n'hi ha, no crema, socarrima. A més, passem de la calma a la tempesta abans que el mariner pugui guaitar si té la barca a lloc.

És o no és normal el que estic dient? Podrà el nostre organisme suportar-ho? De moment, anem pel carrer cercant l'ombra com si fóssim perdiguers. Quan la tenim, no la soltem ni que ens empenyin. Mentre, fem una cara de carallots de la vela... Bocabadats per la nostra felicitat temporal, aprofitem per fer burilles, parlar des del mòbil o les dues coses alhora, fins que el llum verd del semàfor ens retorna a una realitat reescalfada. A un sentiment que, de poder, ens faria endur-nos l'ombra.

Nota d'autor: Potser algú tingui més sort que no pas jo, en la recerca del modisme “carallot de la vela”. En castellà “carajo de la vela”. Presumeix-ho que llur caràcter és d'origen mariner.


(c) Francesc Badia 2003.