Francesc Badia |
22-07-2003 21:32
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Envoltats o no de gent, tots i cadascun, tenim per company de viatge, al llarg de tota la vida, un ésser que, a voltes, sembla independent i no és altre que el nostre cos.
A vegades, tinc la sensació de que el meu cos i jo estem dissociats. Jo vaig per un cantó i ell per l'altre. Si el meu cos està cansat i jo li dono l'ordre de caminar, es queixa. A la seva manera, clar, però es queixa. Si apreto el pas i no paro, m'arrisco a que peti, faci figa, o les dues coses a l'hora.
Una cosa som nosaltres i l'altra el nostre cos.
Un amic que comparteix amb mi el vici de l'escriptura, em contava com, preparant les seves memòries, tenia pensat el títol provisional de "Andando hacia ninguna parte". Crec que, al meu amic, no li falta raó. És un títol força escaient si tenim en compte que ens passem tota la vida donant tombs per, al capdavall, no anar en lloc. I això ens toca fer-ho acompanyats d'un hoste que no el prenem d'un altre com en les pel·lícules de ciència ficció, però, com en aquelles ens deixa a mig camí.
Quan en mig d'una carretera observem un cos sense vida, víctima d'un accident, ens acut un sentiment que ens fa pensar, i, alhora, lamentar... Pobre, segur que aquest ja no anirà enlloc.
© Francesc Badia 2003.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
