Infiltrat a un hospital.

Tal vegada, qui no ha tingut algun conegut, familiar o amic, que ha estat intervingut en un hospital. Potser, com el meu cas, s’ha vist obligat a fer la vetlla del post-operatori. És dir, presentar-te voluntari fent constar en el full d'ingrés del pacient que tu seràs la persona que oficialment la acompanyi.

A un hospital quan tens tantes hores mortes per observar veus coses que sobten i altres que et treuen de polleguera.

El protocol, que no és altra cosa que la norma de comportament a seguir per part dels acompanyants amb relació al centre hospitalari, és, segons a on, d'allò més xocant. Pot passar que el mateix personal administratiu, que moments abans t'ha alliçonat sobre el que tenies que fer i com fer-ho, et faci trencar el protocol perquè aquest no funciona.

Els cendrers de les escales (un per replà) van acompanyats pel rètol de “prohibit fumar” i de la llei que ho prohibeix. Aquesta llei és, en els cendrers, la 10/91 del Parlament de Catalunya. Però, en canvi, en els fulletons d'acollida és la 20/85. Estic referint-me al mateix organisme oficial, és clar. La interpretació, en sentit estricte, de la llei duu a pensar que l’any 85 es prohibí fumar a tots i cada un dels recintes hospitalaris, en canvi, l’any 91 s’incorporava la figura del cendrer que, malgrat la prohibició, permetia allà on hi era el fer-ho.

Fa poc, s’ha posat en pràctica una campanya en la que els hospitals adherits són considerats “sense fums” i a on no es pot fumar ni en els llocs, altra hora reservats, en restaurants i cafeteries. Qui això escriu ha comprovat que el personal fumador d’aquests hospitals és molt sovint fora fumant i el reste que no fuma és, sempre, dins treballant.

Les compreses que en els hospitals es fan servir per les dones deuen ser les mateixes amb les que embolcallen els nou-nats, Autèntics bolquers.

Al llarg del anys, han estat unes quantes les infermeres que m’han explicat com amb més freqüència de la que ens podem pensar, arriben als hospitals dones a donar llum acompanyades del seu macarró. Un cop han parit s’han negat a veure l'infanto i han abandonat la institució, essent la Generalitat, la que ha tingut que fer-se càrrec de la criatura. En molts casos, aquestes dones són reincidents.

En els centres hospitalaris també hi ha categories. No només pel que fa a les habitacions. Els llits, no tots són iguals. Uns pugen, els altres baixen i n’hi ha que no els hi pots fer res.

Les sales de visita d’un hospital són els llocs menys freqüentats.
Totes les visites són dins de les habitacions del malalts. Tant si aquests es poden desplaçar com si no. Això pot provocar que en una habitació on hi ha tres llits ocupats, puguin coincidir quinze persones demanant audiència.

Els ascensors dels gran hospitals recorden per la seva capacitat i baix rendiment aquelles pel·lícules de baix pressupost on els extres eren contractats per sortir dos o més cops pel mateix lloc sense que ho semblés.

Les sortides d’emergència i les finestres dels centres sanitaris, normalment, no s’obren. Pel que fa a les finestres ho puc entendre. No fos cosa que algú optés pel suïcidi en un moment de comprensible desesperació. Però, les sortides d’emergència..? Clar que, si passa alguna cosa, a l’hospital ja hi ets!

El pressupost dels hospitals deu ser paupèrrim. Hi ha que veure amb quina facilitat s’acaben els fulls de reclamació i/o suggeriments. A més, el primer que et demanen quan arribes és si a casa teva tens ascensor. Aquesta gent fa números. L’ambulància i el post-operatori a casa deu ser més barat que el llit hospitalari i llur règim corresponent.

Tot i que els telèfons mòbils estant prohibits i sengles rètols expliquen als usuaris que el seu us pot provocar interferència en els sistemes de monitoratge i control del pacients, els hospitals i les clíniques són els llocs on més es fan servir aquests aparells.

A un conegut hospital de un barri que Barcelona va dedicar als sefardites, el dia 25 de maig, és el dia del malalt. Ja ho sabem que hi ha un dia per quasi tot. En aquest cas, la quasi parròquia de culte catòlic del districte, convoca, el mateix dia i dins l’hospital, tres actes amb tres misses i dues “cantates” corals.

El que si no vaig veure i m'hagués agradat fou un rètol en el que amb redacció amable i absolutament sincera es pogués llegir: “Ací es dorm a estonetes”.

© Francesc Badia 2003.