La força del si del no.

El meu fill té la mania de respondre amb un si o amb un no i al cap d’una fracció de segon amb els seus antònims, a qualsevol pregunta que convida a contestar amb un monosíl·lab. Li tinc dit i repetit que això fot molt. Sobretot quan es tracta d’una qüestió important. El grans, tenim els patrons mentals formats a copia dels anys. I aquests difícilment s’adapten a giravolts que trenquen motlles tan fossilitzats.

Els models “si” i “no” tenen una força que no sabem mesurar. Els fem servir amb alegria. Sense pensar-hi. Perquè, són curts i tots ens els sabem des que encara no havíem deixat el cotxet. A més, amb tan poca cosa, deixem el que ens parla tranquil o sense dret a rèplica.

Per tot el que he dit, el que no he dit i vet a saber... La força de la que parlava pot ésser constructiva i alhora destructiva. Quan contestem una cosa per l’altra, sense pensar-ho dos cops, despistem l’interlocutor, li provoquem dubtes i, a vegades, el conduïm a cometre errades que, tal vegada, poden ser greus. Posats en el millor, si la resposta inicial és la convenient, menem a la persona o persones amb les que parlem pel camí dret, o, en el més gratuït dels casos els deixem amb la tranquil·litat d’haver-los comprès. De no haver passat d’ells. D’haver-los tornat l’interès que han posat amb nosaltres.

Mostrem la mateixa facilitat en complicar-nos la vida que en fer senzill i fàcil lo enrevessat i difícil. Potser, ací esdevé la força de tot plegat. Tot i que, a vegades, ens esforcem poc.

(c) Francesc Badia 2003.