Aigua, potable, bona, de l’ampolla.

Tant difícil és demanar una mica d’aigua en els temps que corren? Doncs, es veu que si.

Casualment, vaig ser testimoni d’una conversa en una cabina telefònica, on una noia s'expressava en aquests termes per donar a entendre a qui parlava com era l’aigua que el seu interlocutor tenia que beure.

Malgrat els esforços per aconseguir que en els consells de ministres (no és una sopa) es begui aigua de Sant Hilari de Sacalm o de La Garriga, mentre nosaltres o tenim que fer amb aigua del Pirineu aragonès, de Sierra Nevada i de Benasque; no tindríem perquè tenir cap problema.

L’aigua, a la fi, és això, tan sol aigua. Dos molècules d'hidrogen amb una d'oxigen, sàviament combinades. El que no queda tan clar, parlant d’aigua, és que, a muntanya, les fonts no ragin, tot i haver plogut. A ciutat, les obris i no es tornin a tancar. Les basses, facin tanta pudor que ni les vaques s’hi atansen. I tothom faci el negoci del segle amb un líquid que, en principi, és vital, gratuït i de lliure circulació.

No és d’estranyar que, a més de ser aigua, exigim d’aquesta que sigui potable; a més de potable, bona i a més de bona, d’ampolla.

Feu, sinó, un capgirell a la frase del telèfon. A una ampolla, que sigui bona i potable, li posem aigua. No deixa de ser el mateix. Sols que l’ampolla d’aigua bona, només és “potable” per segons quins.

© Francesc Badia 2000.