L'estrès de la rutina.

Acabades les tradicionals vacances d’estiu, els mitjans de comunicació s’afanyen a parlar de l’estrès que patim quan tornem al treball. Donen diferents solucions per alleugerir la situació. No hi entraré perquè som molts els que, arribat l’estiu, treballem en pantalons curts (encara que sigui per presentar el TN Migdia) amb les vacances fetes o per fer.

Hi ha un estrès (terme provinent de l’anglès que, com altres, hem volgut adoptar i que es pot traduir per “pes”) que es més feixuc de suportar. El provocat per la rutina. Sabeu l’esforç que representa fer sempre el mateix? Parlem-ne.

Hi ha mecanismes inhibidors adaptats a situacions, diguem-ne, difícils. Però, la rutina, sinònim de monotonia, ja la podeu pintar del color que vulgueu. És insuportable. És castrant. És mortificant. És allò que no desitjaries a ningú però que arriba a molta gent i et pot arribar a tu.

Des que deixes el llit, repeteixes la mateixa rutina, els mateixos hàbits, dia si i dia també. Els festius, tot i ésser diferents als laborables, són iguals entre si. Si no pertanys al reduït grup de quatre escollits, què té de creativa la teva feina? No acostumes a fer sempre el mateix?

Començo a semblar un pàgina del Reader Digest ...

I quan arriben les vacances i podem fer tot allò que la nostra imaginació pot inventar,agafem el mateix mitjà de transport, anem a la mateixa casa que fa vint anys ens vàrem comprar, i, de vegada en quant, sortim d’excursió a llocs on hi hem estat infinitat de vegades... Perquè ho fem? Perquè no sabem fer-ho d’una altra manera? Perquè som animals de costums?

Al capdavall, potser si que emmalaltim. Abans, però, perdrem la il·lusió, la paciència i la cartera, que no podrà solucionar les mancances per més que la vulguem estirar. El cabreig, amb irritabilitat manifesta o sangfluix intern, anirà foradant i minant el nostre organisme, fins que no tindrem més remei i petarem.

Tant difícil és, saber que ens cobraria el nostre psiquiatre per un tractament perllongat a aquesta simptomatologia? Del cangueli, se’ns despertaria el rampell per la diferencia.

Malgrat tot, sóc optimista. Sincerament us ho dic. No cal que ens preocupem! Els nostres mecanismes de defensa, funcionen. Perquè, del contrari, ja hauríem parat tots boixos.


© Francesc Badia