A Mataró, en tren!

Tot té un moment i un lloc per començar. Som a Mataró, a l’any 1789. En el número 27, del carrer Argentona, arriba al món, per engruixir encara més una família prou nombrosa, el nen Miquel Biada i Sunyol...

En Miquel és un nen neguitós i inquiet, vaja, com el cul d’en Jaumet. Mai no s’està quiet. Passen els anys i aquest mateix neguit d'infantesa el duu a fer les Amèriques. Com aquí pinten bastos, aprofita l'avinentesa.

Veneçuela, Puerto Rico, Jamaica i Cuba. Fent una mica de tot. A Cuba estant i amb motiu de la inauguració d’un tram de ferrocarril en el que hi participa, li diu al general cubà Tascón: -Quan torni al meu país, abans d’un any, hauré unit Barcelona amb el meu poble-.

Del moment que torna a Mataró fins que es constitueix la (GCECFBMV) “Gran Companyia Espanyola del Camí de Ferro de Barcelona a Mataró i Viceversa”, en Miquel les passa magres.

La societat veu la llum, amb el vist i plau de Madrid, a la seu del Carrer Porxos d’en Xifré, número 6, de Mataró. Els anglesos aporten la meitat del capital. Se'ls hi demana la construcció de la infraestructura, llevades les estacions, i se'ls hi encarreguen quatre locomotores: la “Mataró” la “Barcelona”, la “Besós” i la “Catalunya”, a més del carruatges.

(El “Banco de San Fernando” que era com l’actual “Banco de España”, el banc de l’estat, i que ja confonia el tren amb això de “ir unas veces a pié y otras andando”, va negar a la companyia, per dues vegades, l’ajut econòmic.)

En Miquel, bon orador, desperta, en el Saló de Cent, les consciències dels accionistes (llegiu butxaques) amb la cançó de la canya i el contagi de llur entusiasme. La venda del cinquanta per cent restant de les accions, garantit!

Pel poble, el tren és un monstre que es menja els nens. Dins les locomotores, hi han amagats els cavalls que el fan moure. El fum, provoca infermetats en els pulmons...

Els propietaris dels serveis de diligències temen la competència i afavoreixen les crítiques.

En Miquel paga l’esforç i la seva salut s’afebleix.

Arriben les fustes del carril. Mentre són col·locades de dia, per la nit algú les arranca. Som a cinc mesos de la inauguració. S’estableix un servei de vigilància nocturna. En Miquel, ja fotut, hi participa.
El 2 d’abril de 1848, la mort se’l enduu, víctima d’una pulmonia, sense poder veure realitzat el seu somni.

28 d’octubre de 1848. Una magnífica locomotora “Jonness & Potts” arrossega un comboi de carruatges “Wrigth”, sortint de Barcelona, camí de Mataró. (El maquinista, Tom Redson, digué, en arribar al diposit, al capdavall de tota una vida de servei: -Màquina “Mataró” i jo, tots dos morts en un plegat-).

Estic segur de que si hi ha un cel i en aquest cel hom pot escollir el mitjà de transport, en Miquel va sempre en tren.

© Francesc Badia 25.9.03