Okupant la via pública

A partir del moment en que sortim al carrer, ocupem la via pública. I ho fem per anar on ens vingui de gust o tinguem necessitat d’anar. Seria absurd imaginar, en condicions normals, la totalitat de la població dins de casa seva. Com sabeu, són mesures a adoptar en casos de guerra, quan la llibertat de moviments es veu sacrificada per la seguretat personal i col•lectiva. Per tant, ocupar la via pública , fins i tot a l’hora de fer negocis, és natural i saludable. Les despeses que tal hàbit de conducta pugui generar, queden cobertes pels impostos que entre tots els “okupes” paguem.

Pel que fa a l’ocupació d’habitacles abandonats, que són aquells on no hi viu ningú, voldria fer una petita reflexió. La gran quantitat de masies en runes que hi ha a la perifèria de les grans ciutats, o sigui, a la resta del país, poden ser ocupades? Suposem que la pregunta la respon un polític de torn. Sentirem com diu: -Nosaltres no podem intervenir en un patrimoni familiar de vàries generacions, on, posem per cas, fa vuitanta anys no s’hi ha posat una teula i aquells que eren vius, ara, són fora vila.-

Aquestes serien les declaracions d’un polític dels anomenats, curts de vista. Són aquells, que encara hi veuen, però no es pot dir que bé. I el respecte al patrimoni? És una part molt important del país. Si l’administració no pot, no vol, o el que sigui, perquè impedir que altres mans portin a terme la seva restauració?

Pensar bé, no sempre es possible. Una sèrie de normatives municipals, fan moltes vegades inviable la natural acollença dels vilatans. Si mai intenteu acampar a les afores d’un poblet, us podeu trobar amb la desagradable sorpresa de que us facin fora. Com reaccionaria la gent de pagès si un bon dia arribéssim amb la intenció de rehabilitar les masies abandonades del municipi? El mot, abandonat, no és ben vist. Probablement, us diguessin que no hi viu ningú.

No fa pas massa, plantejava en un article la dicotomia de marxar a viure a un poble o quedar-se a ciutat. A vegades, el marc físic poc hi té a veure. Pesen més les raons que ens mouen a defensar i conservar allò que tenim, per no perdre, entre tots, lo molt que ens queda.



© Francesc Badia 7.10.03