MANOLO

Els tediosos temps que corren, ens impedeixen anomenar, entre altres coses, els idearis polítics dels que hem lluitat per la llibertat i en contra de la tirania. Sembla que faci por d'emprar certes etiquetes ideològiques. Voldria que els més joves sabéssiu que el Manolo era un comunista militant, convençut de les seves idees. I tots, menys aquells segurs de pertànyer a l’antic règim, vàrem lluitar contra la dictadura i el franquisme. Fos quin fos l’espectre ideològic restant. És de justícia.

Desprès, al cap dels anys, el destí ha volgut que, els que no creien que l’autor pugui posar-se en la pell del protagonista, hagin canviat d’opinió. En el cas de Manolo, ha estat només una macabra casualitat.

Al meu mestre

Manolo no alçava la veu per no molestar. No crec que fos tímid. Diria que era prudent. I també generós. Jo era estudiant de periodisme. Treballava a una revista local fent pràctiques. No teníem diners per pagar col·laboracions de gent cotitzada. Però, de vegada en quant, rebien uns “bitllets” que Manolo ens feia arribar, de forma desinteressada.

A la facultat, molt sovint, venien uns senyors molt saberuts que ens parlaven de comunicació i d’informació. Ho feien en francès, anglès i italià. Aquests senyors eren teòrics de països democràtics. Corria l’any 1975. I eren els mateixos autors de llibres que el professorat ens recomanava en llurs interminables bibliografies. Doncs bé. Ens feia gràcia. Perquè en aquella llista eterna hi havia un títol signat per un català que posava a parir a uns quants, emprant l’única llengua que l’hi era permesa. “Informe sobre la información”. Encara el conservo.

Passen els anys. Al col·legi es fa la presentació d’un llibre. Com de costum hi ha queixalada. En un racó, ens trobem el Manolo, el “Nasi” i jo. A l’altra banda de la sala, el Nèstor i el Cadena. Ens saluden aixecant les copes. Com si ens volguessin donar a entendre que no poden passar. La gent i la panxa no els hi ho permeten. El Manel i l’Ignasi parlen de cuina, es clar. Jo escolto, aprenc i hem quedo amb les ganes d’oferir-me a portar-lis les maletes.

L’homenatge

La universitat del poble fou un marc adient. Crec que en Manuel s’hi hagués trobat bé. Potser una mica massa sorollós, pel seu gust. I com el mateix Carvalho: Damunt el llit. Iniciant el joc amorós. Interromput pel seu ajudant. -”Jefe”, com es troba?- -Excitat!-.

Manolo declarà que volia ser recordat a seques, i que desprès, cadascú, segons el seu metabolisme intel·lectual i sentimental, adjectivés el record.

Doncs, estimat mestre, permetem que interpreti les teves paraules. Si a l’homenatge de la universitat haguessis pogut dir la teva, hauries preguntat: -I de sopar, què hi ha?-

© Francesc Badia.