Un català i una japonesa

La ciutat encara nota els efectes de la ressaca olímpica. Uns amics xinesos del català preparen un rendez-vous, a la francesa, entre aquest i una japonesa que els ha manifestat els seus desitjos de casori.

(Malgrat el caràcter amistós de la trobada, permetin que els doni la fitxa tècnica, perquè es vagin escalfant).

L'escenari.
Poc original. Un restaurant que els amics del català tenen en el rovell d’ou de la ciutat post-olímpica. D’una banda, siguem amables, la japonesa. Tot i que fa anys que venta el pai-pai, es fa mirar i el que vulguin imaginar... De l’altra, el català. Puntual, com cal. Amb la barretina un xic atrotinada, tot sia dit, però, salvades les circumstàncies, encara de bon veure.

Ja saben que jugar a casa té les seves avantatges, però també els seus inconvenients... Arribat el moment, la japonesa és presentada al català com amiga dels amfitrions. No sé si encara mantenen l’equilibri... El català, més cremat que el rom, però no tonto, pensa, amb raó, que els de Shaghai han posat la pilota en joc. Equivocant la tàctica, engega el rotllo passant per damunt dels xinesos, la japonesa, la Meca, la Ceca i la Vall d’Andorra...

Si el neguit té un nom, el català li ha posat els cognoms. La japonesa no en pesca un borrall, els xinesos foten cara d’andalusos dient: -però on va aquest tio, tant embalat.- Ell, que si a bodes em convides.

Arriben els plats a taula. Per a ella, verduretes baixes en calories, amb un alt contingut en fibres. Per a ell, “plato combinado, número 1”, fregits a dojo i oli vessant pels descosits... En mig del sopar, quan ella fa cara de menjar-se'l amb el ulls, ell, es troba a punt de petar els calçotets pel cantó equivocat. Providencials, els xinesos, retiren tot el que encara hi ha damunt de la taula.

El moll de l’os.
El català no afluixa, però, la japonesa tampoc. Passa el que tenia que passar. Desprès de l’intercanvi d’efluvis corporals es troben en el millor dels llocs, per a fer la millor de les guerres.

Els catalans tindrem molts defectes, però som agraïts. I aquest, a més d’agraït, se’l veu original com cal. Per demostrar el seu afecte a la japonesa del pai-pai, l’obsequia amb un bonsai sense plantar. D’aquests arbres nans, però, lents, molt lents, als que tant afeccionats són els del país del sol ixent. El català, ferm partidari de l’intercanvi de cultures, sap que ella es vol casar. En el moment de lliurar-li el bonsai li diu en castellà: -Si quan creix-hi aquest arbre seguim plegats i en harmonia, em casaré amb tu.-

La japonesa li demana, quin arbre és el que té a les mans. El català li explica una llarga història d’una olivera quasi mil·lenària, i, àdhuc, el significat que aquest arbre té en la cultura del seu país.

La japonesa, després de rumiar-s’ho bé uns quants dies, jornades de reflexió, li demanà una mica de temps per pensar-s’ho (potser uns quants anys d’olivera).

Mai no sabrem, si el català tenia altres interessos comercials o si la japonesa seguí airejant el ventall de la seva solteria.