El somriure de la Monna Lisa

La comunicació gestual, àmplia en conceptes, té en el somriure un ventall de possibilitats expressives que el fan quasi inesgotable.

Conscients de la seva força, l’hem adjectivat, l’hem convertit en protagonistes, l’hem allunyat dels seus orígens, hem malmès llurs capacitats, l’hem integrat al sistema i hem desfet el seu encís primigeni.

Tot d’un plegat, podríem dir que l’hem expatriat, i, a continuació, hem intentat integrar-lo. Perquè hem convertit el somriure en un emigrant de la pròpia expressivitat? Quin partit n’hem tret?

En el gust hem tastat tots el matisos. El somriure dolç, l’amarg, el salat, l’agre i fins i tot, l’agre-dolç. En les textures hem apreciat el somriure suau, el dur, l’aspre o el tou. De l’esperit hem catalogat el somriure angelical, el maligne, el misteriós, el murri, el sensual...

Són molts els exemples en que l’aplicació del somriure en un producte ha provocat un allau en la demanda. L’ombra del teu somriure, somriures i llàgrimes, el somriure diabòlic, el senyor somriure, la blancor del seu somriure...

Seria llarg i feixuc, esbrinar la intervenció del somriure en refranys i aforismes al llarg dels temps i en totes les llengües. Aquesta no és la nostra comesa. Però, és força recurrent el fet de que en les frases cèlebres de personatges famosos el somriure tingui el tractament de riure contingut, com si es tractés d’un permís d’estada temporal, amb el pacte de no fer massa soroll.

Els polítics també somriuen, més que res, per obligació. Per fer una petita incursió a les frases cèlebres, Shakespeare deia a Hamlet (acte I, escena V) que hom pot somriure, somriure, i ésser un bergant.

Quan en Da Vinci va pintar la Monna Lisa i va dibuixar aquell somriure que podríem adjectivar de misteriós, malpensant i murri (en el meu poble en diem “fotendes”) potser reflectia una realitat, en aquest cas no gaire afavorida, que anava més enllà dels purs trets fisiològics. A la Florència de principis del segle XVI, les dones eren tingudes com a propietats dels seus marits. D’aquesta, la Monna Lisa, que era el seu veritable nom, en deien La Gioconda perquè el nom del seu marit era Francesco del Giocondo. Per molt que fos pintada per Leonardo da Vinci el somriure de la Monna Lisa ens parla de despits, de frustracions i de malaurances. Potser és gràcies al pinzell del mestre que podem imaginar tot un plegat de coses que, en el retrat, la tecnologia actual procura dissimular.

En aquest desordre de coses, jo, de vosaltres, continuaria somriguen. De fet, és quan comencem, amb timidesa, a obrir la boca, que estem a mig camí del riure.
I com diu un amic, molt amic meu, que signa articles a Internet: Si us preneu la vida a conya, trobareu molts motius per riure.