Tenim por.

El sentiment de basarda l’associem amb allò que ens és desconegut, tot i sabent que és una bajanada sentir temor per coses que desconeixem. Aquest seria el sentit empíric de la frase que, dit sigui de pas, poques vegades correspon a l’afecció col·lectiva. Ara bé, quan existeixen sospites que els mateixos perjudicats es molesten a ocultar, la situació es torna preocupant. I, la por, que és altament contagiosa, es col·lectivitza.

Jo he sentit dir, a gent que ha viscut una guerra, que la por és sana. No sé, la veritat, en què deurien estar pensant. Dels diferents tipus de por que deu haver, no els conec tots, el pitjor podria ésser el de la impotència. El no poder fer-hi res en una situació de risc.

Per exemplificar l’article i vestir-lo d’actualitat, sense por, hi posarem fil a l’agulla.

Perquè estem cagats de por? Perquè tenim por d’estimar? Podem dir-li a la nostra parella, desprès de vint anys de convivència, que faci servir el condó en tenir la sospita de que s’ho fa amb altri? Perquè tenim por del passat, de la incertesa del present i de planificar el futur? Som el que hem estat. No cal amargar-ho, ni avergonyir-se pensant en que la podem tornar a cagar. Tindrà raó en Fromm quan diu que tenim por a la llibertat?

No. Si acabarem tenint por de nosaltres mateixos!