Relacions malmeses.

Alguns vàrem creure, amb la millor de les intencions, que trencàvem motlles pel que fa als postulats de les relacions en parella. El casori no entrava en els nostres plans. Volíem un món nou que comencés per un nou plantejament. L’amor era lliure i no es podia mercantilitzar a través d’un contracte. Havíem inventat el celibat en parella. Varem, fins i tot, qüestionar el concepte de família, cèl·lula bàsica d’una societat, això si, ortopèdica.

Fins aquí, la premissa.

Passats els anys, les separacions varen substituir els divorcis. Tampoc amb això varem ser gaire originals. Entretant, els fills havien fet acte de presència i teníem que aprendre a conviure amb el desencís d’una paternitat acomplerta a mitges. Els pares que no convivien amb els seus fills eren contemplats i catalogats per la descendència com aquells que els treien a passejar, el donaven tot allò que demanaven i en el curt temps en el que gaudien de la seva presència, els retrets, moltes vegades, eren ajornats per no desfer l’encís de l’instant.

Quan veig un pare, com jo quan era jove, i esbrino el dibuix de felicitat en el rostre, quan retroba la presència del fill o la filla, se m'apleguen les paraules, una rera l’altra...

Altrament, resulta d’allò més trist, veure la mateixa escena en el servei d’urgències d’un hospital infantil... Els nens es fan mal o cauen malalts. Aquests nens són els que, probablement, més troben a faltar la presència del seus pares. Com si des la pròpia necessitat esdevinguessin la baula perduda d’unes relacions malmeses.