Fent país.

Malgrat que ens capfiquem en pensar que el país s’articula a base de carreteres, vies de ferrocarril, ponts aeris, línies de metro o xarxes telemàtiques... Estem molt equivocats. Comunicar el país és fer que la gent es desplaci, es relacioni i estableix-hi lligams, sense passar de llarg. Amb calma. Amb serenor. Per entrar en contacte amb el poble, amb la gent de petites viles i llogarrets ens em de farcir de qualitats que no sovintegen.

Els fruits dels avenços tecnològics, la distribució desordenada i les urgències aplicades sota pressió, més que no pas per necessitat, fa que, gairebé mai, ens plantegem recórrer el país d’una forma ordenada. Dit d’una altra forma. Gastem poques espardenyes.

Caminar fomenta la contemplació i aquesta es converteix en estima. Cal refer camins traginers, de ferradura, i rals. Curiosament, els més curts per anar d’un lloc a un altre. Ens cal fer moltes pujades, d’altres tantes baixades i un munt de marrades. Beure les diferents aigües de les fonts i remullar-nos a rieres i torrentols.

Sobretot, hem de parlar amb la gent que anem trobant pel nostre camí. Fer bescanvi entre les nostres opinions i les que ells puguin tenir. Però, escoltar més que intentar convèncer. Perquè, de ben segur, són ells els que ens porten la davantera, malgrat els nostres avenços i altres sotileses.

Fin i tot, a l’hora de sopar, si ens conviden, no dir que no a un bon plat de bledes amb patates ni tampoc fer-ho amb aquells aires de suficiència alimentaria que els de ciutat mostren per manca d'hàbits culinaris saludables. Si unes i altres, les bledes i les patates són cares pels que hem volgut viure a ciutat, el pagès no en té cap culpa. El que té és ofici, no pas benefici.

Si caminem per aquests indrets, reviurem l'interès per llocs que s’han perdut en l’oblit. I renovarem l’esperança d’altres que els hi queda poc per fer-los companyia. Cases de pagès, pairalies, ermites, esglésies, molins fariners, casalots, barraques de pastor i un munt d’il·lusions fetes parets que encara s’aguanten. D’una forma senzilla i planera retornaríem al nostre país llurs senyals d’identitat. I ho faríem de la millor de les maneres. Com aquell infant que desconeixedor dels seus actes, furta allò que més li agrada, i, penedit, ho retorna al lloc que li pertany.

Ara que els nostres polítics estan tant enfeinats amb la campanya electoral, potser és el moment de recordar-lis que un cop acabada tindran, si més no, quatre anys per reservar un temps en les seves agendes, calçar-se les espardenyes i anar per aquests verals.., fent país.