Estan tocant la nostra cançó.

Abans, els nois treien a ballar a les noies. Ara, tinc entès que també són les noies les que ho fan. Moltes vegades fèiem servir una excusa que, de no veure'ns obligats a ballar amb la seva mare, anava com oli en un llum. Ens atansàvem amb peus de plom i com si es tractés de posar-l'hi nom a un espectacle del meu amic Ricard Reguant, dèiem: estan tocant la nostra cançó. Clar que cançó rima amb no, i aquest ja el teníem assegurat.

Amb això vull dir que, qui més qui menys, podia reconèixer haver-la petat o, en el millor dels casos, dansat al so d'una cançó que, per conveni amb les modes, acabava essent pel xicot, la xicota o ambdós: la seva cançó. Els temps dels que us parlo, no és que fossin millors, però, podies identificar les cançons i fer-te-les teves sense recórrer al sentit del mal gust. Ni per títols, ni per melodies que foren. Potser hi havia un segon conveni que a les parelles ja ens estava bé.

Si no fos perquè el dubte, davant lo desconegut, existeix; ens costa d'imaginar, als que ja en tenim uns quants, una parella on el noi li diu a la noia, a cau d'orella, mentre ballen... Que et donin pel... (títol de la cançó). No l'endevineu, és el que penseu! I la noia, que li planta bona cara al mal temps, fent l'entesa... Si, és dels,.. “Estoy hasta los huevos”.

Entendridor... El més patètic, i no volia cloure parlant de música, és que en temps del jovent d'avui dia, llevades meritoses excepcions, no hi ha melodia. Ritme i soroll, que de tant en tant es troben, conformen la base musical incompleta de la majoria de formacions. Això si. Amb aquest panorama pretenem educar musicalment els fills.

Sabeu aquell que va definir la música com el casori entre la melodia i el ritme. Doncs, bé. Estem avocats a la solteria. En el millor dels casos, a un divorci incipient.

De estar tocant la nostra cançó, han passat a tocar-nos una altra cosa. Per conveni i sense excuses. I encara pretendran que la ballem!