Ensopegant per la ciutat

Sense entrar en detalls considerats poc importants com: motos que circulen per les voreres, bicicletes que se'ns rifen i cotxes aparcats en els passos de vianants; tenim motius, més que sobrats, per pensar que a ciutat si va a ensopegar més que no pas a passejar.

L'observador pot constatar el que vaig a dir. En les voreres tenim que suportar malèfics forats, rajoles que es mouen, obsoletes tapadores que es belluguen quan les trepitgem, brossa amuntegada, rases d'ara t'obro i desprès et tanco per tornar-te a obrir. A la calçada, paradís dels vehicles de motor, els passos de vianant semblen fets per sortejar obstacles. Quan arribem a l'altra banda, ens podem trobar de tot! El semàfor que penja, el contenidor i l'arbre que no ens deixen veure res, el senyal de tràfic, la paperera, el forat d'arbre sense arbre en el que un dia hi anirem a parar i el gual per minusvàlids que fan servir les motos per no fer malbé els amortidors. No em voldria descuidar aquests carrers “panasfaltats” que per travessar-los tens que haver-te calçat abans les botes de muntanya.

Que algú em digui si no és més senzill caminar pel bosc. Per descomptat, no enviarem els nostres estimats avis de ciutat a viure a pagès. Tot i que preparats ho estan. Voleu cronometrar el que triga un semàfor de vianants , d'aquests que ens volen fer creure que estan regulats per ordinador? A cas heu vist algun avi o àvia que no s'atreveixi amb el crono d'aquesta especialitat atlètica? Si vol tornar a casa, no!

Des que hem nascut correm perill. Però hi han perills addicionals que ens podríem estalviar. Perills de la civilització, en diuen. No fa cap gràcia.

Aquí hi ha una colla d'incivilitzats (prenguin nota) i una colla de becaris (no penseu malament) que ens passem la vida sortejant proves, esnifant adrenalina i empassant-nos la nostra pròpia mala llet.

No recordo quin polític (prefereixo no recordar-lo) va dir que: els vilatans de primera eren els que vivien en una ciutat. La mala memòria, a vegades, fa favors... Els que patim les conseqüències de viure en ciutats som masoquistes, senyor polític. Protagonistes, a diari, d'una pel•lícula d'acció on representem el paper de perseguits. Ens arribem a sentir tant acorralats que el nostre psiquiatre acabava tenint mania persecutòria. No, nosaltres. Ell.

Diuen que l'home és l'únic animal que ensopega dos cops a la mateixa pedra. No és prou animal qui no la fa enretirar el primer cop que passa?