Francesc Badia |
12-12-2003 19:01
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Hi havia una vegada un burro que el varen fotre al davant perquè no s'espantés. Anava acompanyat per una colla que bé l'hauria volgut el mateix Ali-Babà. El burro, anà a parar tant lluny que arribà a ser president d'un país imaginari que en deien Trencaclosques.
Com que sempre era a tocar boires, la xorra el feu pensar que tot anava bé. Era aliat d'altres burros dels que se'n sap que, com ell, llurs avantpassats havien estat pirates, corsaris i filibusters. Tots plegats, com feren llurs antecessors, jugaven a ésser emperadors, fent la guerra a països llunyans.
El que era president a Trencaclosques, a més, també feia la guerra dins del seu propi feu. Quan li sobrava temps, vigilava les costes del pas de vaixells carregats amb or negre. Diuen si cobrava per fer-ho.
Mireu si era burro, aquell burro, que creia poder espantar a la mainada amb el castellà i la religió. Prou que recordava quan era estudiant. Els burros, de memòria en tenen. Però, pensava... Jo, per aquí. Pel dret!
Com que els burros i els ignorants, segons la dita, són fills de cosins germans, el molt burro pretengué menjar-se la llengua. La seva, no. No era tan burro! La llengua d'uns cosins germans que comparteixen: altres cosins germans, un munt de coses i la consideració de perdedors. També, la llengua. El més burro de tots, volia, per reial decret llei, fer creure que d'una llengua se'n podien fer dos.
L'acudit es produí quan en anar al país veí, el burro xic, volgué convèncer als seus responsables de fer el mateix. Els del país veí, que no eren burros, però si molt seus i força cartesians, prompte varen trobar la manera d'eixir-ne. Com que, a més de burro, no sabia idiomes, el traductor li explicà que podia escollir entre l'oc, l'oil i lo patatxú. El burro, assessorat com de costum, tirà mà del diccionari i comprovà que les possibilitats quedaven reduïdes a l'oca, l'oli i je ne sais pas quoi. Sabeu quin va escollir? Lo patatxú! Els del país veí, encara riuen ara.
Final de l'article.
AVIS. L'autor d'aquest article, convida, els que en llegir-lo es donin per al·ludits, a que, per l'amplitud del vocabulari, no diguin més bajanades. A aquests i als seus lectors, els emplaça en un proper article on la gràcia no tindrà cabuda.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
