Jubilacions anticipades

El mestre Espinàs va escriure un llibre on repassava tot allò que la vida l'havia dut a jubilar. Del que s'havia jubilat abans d'hora, diguem-ho així. Per pròpia voluntat. Perquè n'estava fart. O per haver-li plagut. En altres, l'hi havia arribat la data de consumpció.

No sóc, ho sabeu, partidari del sinònims rebuscats. Però, no fem altra cosa que consumir... La seva acció-efecte ens duu a un desgast, a un amagriment, que forma part del cicle biològic: néixer, créixer, reproduir-se, envellir i morir.

Ara bé, que ningú no esperi llegir res entorn a aquelles empreses que per regulació de plantilla, o per nassos, opten per jubilar el seu personal abans, molt abans, del que marca la llei. Avui, això no toca.

No li podem donar a un nadó a mastegar una llesca de pa amb tomàquet; però, molts acabem, de vells, menjant farinetes. Les etapes de la vida d'on més suc traiem, són les intermèdies. No podem defugir de venir al món ni tampoc de tenir-lo que abandonar. En canvi, se'ns permet decidir què fer-hi i el cóm. A mesura que passen el anys, anem pujant la muntanya fins que, un bon dia, fem el cim. Aleshores, iniciem els descens per un pendent suau més o menys llarg. Sense presses, anirem fent etapes en les que, tard o d'hora, jubilarem tot allò que considerem ens està de més. El mèrit de l'ascens, si per cas, el recollirem en la baixada. Haver fet el cim, llevades possibles connotacions econòmiques, no té el premi i les satisfaccions de la escalada. Però com en aquesta, els descens pot ser complicat, conflictiu i de cens problemàtic.

Fent un lleuger repàs estadístic al recorregut que ens fa pujar i baixar d'aquesta muntanya, per seguir amb la semblança esportiva, tendim a jubilar-nos, alhora, del joc lúdic i dels estudis (massa aviat, si em permeteu l'afegitó). Oportú és parlar dels vicis. Aquests els jubilem, només, quan som conscients de que ens perjudiquen. Tabac, alcohol, ludopaties diverses, certes menges... Per ordre cronològic, podríem seguir amb la pràctica del sexe. Tot sembla indicar que per manca de: freqüència, imaginació o ensopiment, podem arribar a sentir-nos jubilats. Una de les fases més crítiques va associada en sentir-nos inútils, començant pel nostre propi divertiment. Arriba, molt sovint, que deixem de sortir amb els amics sense cap explicació aparent. Excuses, vàries. Ens sentim cansats. Ells, els amics i no nosaltres, són el pretext. Han canviat, s'han creat compromisos familiars o de parella... Aquesta desídia, l'arrosseguem fins extrems dramàtics i ens pot acompanyar, ben bé, fins el cementiri.

El diccionari em recorda que la jubilació és un dret passiu. No et fot. També ve de jubileu. Sinònim d'alegria i celebració. Per quedar bé amb el diccionari, sóc del parer que som lliures de retirar-nos del que vulguem, quan vulguem. Tenim tota la llibertat per usar d'aquesta prerrogativa com ens doni la gana. La meva àvia, deia: geni i figura fins la sepultura. Que no falti!