EL NOSTRE TREN DE VIDA

L’estació de tren és el paradigma de l’esporàdic, de l’efímer, del caòtic. A diferència d’un formiguer en el que cada moviment dels seus elements és aparentment capritxós, però en realitat amaga un pla preconcebut, els recorreguts, les anades i vingudes d’aquests éssers anònims que pul·lulen per aquest espai em semblen erràtics, profundament desarrelats. L’estació és la casa dels sense sostre, dels malalts mentals, dels pidolaires, dels obsessos, de tota aquella gent que no ha donat o no ha pogut donar a la seva vida aquella solidesa que molts voldrien.

Aquests rodamóns de via estreta comparteixen escenari amb milers de persones que compren el seu bitllet, que pugen a l’andana i que agafen el seu tren, que no es deturen ni un sol moment i que no concedeixen a aquest indret més que una presència fugissera. L’estació és per ells només un peatge, un fre momentani abans d’emprendre novament el camí.

El ferrocarril és en si una metàfora de la mateixa vida. Sortim, arribem a una parada, descarreguem les males experiències acumulades, tot allò que ens va fer sentir ridículs alguna vegada, tot el que va sortir malament i carreguem en el tren projectes nous, renovades il·lusions, llavors la porta es tanca i continuem la nostra singladura i així fins arribar al nostre punt de destinació, en el que com deia Joan Brossa ens estem esperant nosaltres mateixos. A vegades estem en via morta, a voltes ens descarrilem, agafem un tren equivocat, o perdem el darrer tren, però si tenim via lliure , endavant!. No és estrany que una estació abandonada, amb les vies secundàries reflectint la llum del crepuscle, indrets on han crescut les herbes descontroladament, ens produeixi un desassossec clar però indefinible, espès i melangiós; són moltes les semblances que es poden trobar amb les diferents etapes de la nostra vida, molts els lligams ocults que aquest món manté amb el més recòndit de la nostra memòria.

La literatura ha aprofitat aquest univers per crear les més fantàstiques novel·les. Des d’Agatha Christie fins a Italo Calvino, molts escriptors han sentit, conscient o inconscientment aquesta relació directa, aquest eufemisme de la nostra existència i l’han plasmat en belles narracions que destil·len la fascinació que ens produeix tot aquest entorn. El cinema també ha aprofitat aquest pou d’inspiració, els vagons de fusta luxosos de l’Orient Express, les màquines de vapor, les estacions victorianes han quedat magníficament retratades en moltes pel·lícules plenes de delicada sensibilitat o d’èpica grandesa. Em venen a la memòria El maquinista de la General, Estranys en un tren, Assassinat a l’Orient Express i tantes i tantes altres que han aprofitat aquest tema per bastir films plens de misteri, intriga i romanticisme que tenen com a escenari aquest invent indefugiblement lligat al segle passat.

Les estacions tenen aquest encís indefinible del lloc de pas, de la quotidianitat de l’entrecreuament de viatgers, de la manca de solidesa d’unes relacions momentànies de veïnatge i de proximitat física. Quan ja fa una estona que ha sortit el darrer tren, quan les últimes remors de les andanes s’han apagat i l’estació queda en silenci després de tot un dia de constant guirigall els quatre desarrelats es disposen a passar la nit amb expressió ombrívola. Llavors, del fons de l’edifici, d’una porta a penes distingida de la grisor de la paret surt la dona de la neteja, que taral·larejant una vella cançó de la seva terra es disposa a passar el motxo. És l’única presència sòlida en un paisatge de vaporositat, l’única claror en un univers d’ombres.