Ara Mart, desprès dimecres

Mai no en tenim prou. Ara toca omplir d'escombraries el planeta Mart. Buscar aigua en un desert, quan en tenim molts de més propers que fa temps que la busquen sense cap èxit. I desprès, què? Anirem a Mercuri, potser, cercant el metall aquós que ompli els termòmetres amb els que mesurem la temperatura? Quina febre, aquesta, d'explorar l'espai exterior. Un espai exterior que, per nosaltres, no va més enllà que el explorat pel gos quan surt al carrer a fer un riu. Aigua. Quina aigua? La que permeti pensar que hi ha o hi hagué vida? I què? Convidarem els éssers vius que trobem a dinar a casa? O, anirem a sopar a casa seva? A dir veritat, serien el sopar i/o dinar més cars de la història.

No s'entén com havent-hi tanta gent necessitada i tants problemes per resoldre que precisen inversions molt inferiors a les esmentades, apliquem l'ordre de prioritats de forma errònia. Àdhuc, allò que anem a cercar en aquests viatges, no ajuden aquesta gent ni resolen els problemes més greus que té aquest planeta.

Juguem a Juli Verne amb joguines molt cares i sofisticades, si més no, per nosaltres. Tots recordem una sonda enviada fa un plegat d'anys, la Pionner, amb un missatge de bona voluntat. En tenim tanta de bona voluntat que l'enviem sense saber on. Desconeixen si hi haurà algú disposat a recollir-la i a creure-s'ho. El contingut del disc de la Pionner, deia la veritat pel que fa a l'espècie humana? No faig referència a l'aparença física...

Anem lluny, per no veure allò que tenim més a la vora. Ens tenim que sentir enlluernats per fites que engruixin les nostres vanitats. Es diguin, cursa espacial o edificis que volen gratar els cels. Dissortadament, no sabem si som observats per altres formes de vida, arreu d'aquesta petita pilota nostra. De ser-ho, aquests éssers, haurien assolit un estadi d'evolució infinitament superior. Això em fa pensar en el poc interès que els hi despertaria la nostra existència. I, fora difícil que s'enganyessin a si mateixos.

Ens veurien molt pobres, molt primitius i tecnològicament endarrerits. Amb una escala de valors precària i amb un concepte de la solidaritat poc convincent. No veure-hi més enllà dels nassos no significa, precisament, pensar que desprès del dimarts ve el dimecres, sinó, aplicar el que acabo de dir quan es pensa anar avui a Mart i demà a Mercuri.

Per ingenu, s'arriba a frívol. Caldria que, de tant en tant, ens guaitéssim el melic. Perquè, ningú, en observar-nos, pogués pensar que hem arribat a tocar fons en el nostre nivell d'incompetència.