TARDA D’HIVERN

Quan travesso la carretera i arribo a la rambla, sento unes passes que poc a poc van acostant-se. El vent ha parat un moment i la fressa és perfectament audible en el silenci del vespre afavorit per la gairebé total solitud del lloc. D’un carrer perpendicular sorgeix una dona de mitjana edat, arraulida, agafant-se la part superior de l’abric amb una mà. Quan passa per davant meu em saluda i li corresponc. Hi ha una mena de lligam, encara que sigui de cortesia, en la absoluta desolació del poble, una complicitat de saber-se els únics habitants del carrer en aquella hora fosca i descarnada. Continuo el meu passeig, si es pot dir així a la marxa més aviat ràpida que provoca aquest temps totalment rúfol i que fa anar les cames pel seu compte a la recerca d’un recés. Les poques fulles caigudes que queden han iniciat un viatge sincopat empeses per la tramuntana gèlida. Després d’una caòtica cursa sense destí conegut, paren en un curt interval de calma per finalment girar i girar endimoniadament formant una circumferència petita i polsosa.

Els arbres han quedat nus, amb una nuesa impúdica. Branden les seves branques com milers de dits tocant la simfonia del vent que els rodeja, mentre deixen entreveure la llum esclatant però pàl.lida de l’estació. Un tractor de maniobres deixa anar un llarg i agut xerric que s’imposa momentàniament per sobre del bruel aclaparador de la ventada. El silenci senyoreja la nit. Quan giro cua, per sobre del cementiri emergeix la lluna, encara grossa per la il·lusió òptica de la atmosfera, que marca amb diàfana rotunditat els seus relleus. La imatge és notablement poètica (de Poe). Quan arribo al costat del mar es percep clarament el xipolleig constant de l’aigua sobre l’aigua mentre fora de la protecció de la badia s’imagina més que veure’s l’impertèrrit viatge de les ones, coronades per l’escuma blanca, esfilagarsades en un ruixim anàrquic i fonedís.

Després, quan ja no queda ningú i tothom descansa a casa arrecerat confortablement, el vent sembla enfortir-se. Com bufets d’un gegant mitològic les ràfegues escombren els carrers solitaris. Ningú no gosa destorbar la cursa d’Èol, que amb la retirada dels darrers vilatans pren possessió del seu regne.