Dos vilanovins a Palestina

Des de feia temps, en Karim Habik i l’Eduard Pinilla s'indignaven quan veien les notícies per televisió del conflicte entre israelians i palestins i se sentien impotents i indignats. No volien estar-se de braços creuats. El maig de 2003 van formar el col·lectiu Palestina Resisteix! i a l’estiu van convidar una noia catalana brigadista a fer una xerrada. “Va explicar la seva experiència a Palestina”, explica en Karim, un estudiant de 18 anys d’Història, “i en aquell moment vaig tenir clar que hi volia anar. Aquest nadal m’hi vaig decidir”. Per l’Eduard, 28 anys, treballador del departament de producció d’una fàbrica d’aires acondicionats, marxar a Palestina va ser el següent pas després de fundar l’associació: “Arran del col·lectiu, vam començar a portar gent de la Xarxa d’enllaç de Barcelona i em va semblar”, diu Pinilla, “que m’agradaria anar a fer la feina dels internacionals a Palestina. Li ho vaig explicar a la resta de gent del col·lectiu per veure si algú més s’hi engrescava”. Tot i que hi havia gent interessada, comenta l’Eduard, “només el Karim i jo ens vam posar d’acord en els dies per anar-hi”. I no s’ho van pensar dues vegades. Van marxar a finals de desembre i fa poc més d’un parell de setmanes que n’han tornat.


Eduard: En principi, nosaltres anàvem amb l’ISM, l’International Solidarity Movement. És una associació d’àmbit internacional que coordina voluntaris de tot el món per dur a terme accions, proposades sempre per palestins. El Karim va marxar primer, una setmana abans, i allà es van trobar amb la primera sorpresa: l’International Solidarity Movement estava travessant una fase de debat intern i en aquell moment estava desarticulat.

Karim: Vaig arribar el 19 de desembre a la nit. Quan vaig intentar posar-me en contacte amb la persona que coneixia allà, vaig comprovar que ni l’adreça ni el nom no eren correctes. Aleshores, em vaig dirigir cap a un hostal de Jerusalem que sabia que era el lloc de trobada dels voluntaris internacionals. Allà vaig parlar amb un coordinador de l’ISM, que no tenia constància de la nostra arribada. Tampoc no sabia res de les jornades de formació a què jo havia d’assistir aquell mateix dia i l’endemà. Em vaig sentir una mica descol·locat.

I vas voler tornar a casa....
Karim: No, vaig continuar amb la gent de l’ISM intentant esbrinar com s’havia produït el malentès i vaig començar a buscar alternatives amb altres organitzacions. També em vaig posar en contacte amb la Xarxa, a Barcelona, i amb l’Edu. Em preocupava més saber si podria rebre la formació aquesta i, després, si podria començar a treballar amb l’organització, que el fet d’estar una mica perdut. Em va costar una mica situar-me, però el primer dia vaig conèixer un parell de catalans que em van ajudar bastant.

Tu, Edu, ja anaves avisat...
Eduard: Qui es va trobar el problema va ser el Karim. Durant una setmana, va intentar trobar la nostra ubicació allà, veure què hauríem de fer, quina era la situació. Vam haver de replantejar-nos què havíem de fer allà. Vam decidir unir-nos als altres voluntaris internacionals en les accions contra el mur i l’ocupació. I al temps lliure, vam decidir que intentaríem conèixer el país, moure’ns pel West Bank, per Cisjordània. I ho vam poder fer per la major part de ciutats.


Per què arriscar-se a anar a Palestina, una zona que pateix un conflicte armat?
Karim: Perquè volia ser testimoni i viure en primera persona la realitat de l’ocupació a Palestina. I també volia participar en accions directes coordinades per l’ISM

Quines?
Karim: Accions destinades a minimitzar la pressió militar sobre la població civil en qüestions quotidianes, com trencar tocs de queda, acompanyar els nens a escola, participar en accions contra el mur i intentar agilitar el pas pels checkpoints de la població palestina, entre d’altres.

No sembla molt...
Karim: Abans de marxar, ja érem conscients que això era una aportació ínfima. El més important ho faríem aquí, a la comarca, una vegada haguéssim tornat i expliquéssim l’experiència.

Cada dia veiem imatges del conflicte als diaris i a la televisió.
Eduard: De notícies d’Israel i Palestina n’hi ha una vintena part de les que hauria d’haver-hi als mitjans! Que moltes de les coses que passen a diari no estiguin en primera plana de La Vanguardia, d’ El Periódico o de l’Avui em sembla un delicte. A la televisió reps imatges o notícies concretes de fets força greus, de tancs, soldats, morts...

Són imatges dures...
Eduard: A mi el que em va sobtar no van ser tant aquestes imatges, que algunes en vaig viure, sinó el dia a dia. Només arribar, veus centenars de persones armades pel carrer, policies, militars de diferents tipus, fins i tot els civils o colons porten armes. I el pas pels checkpoints...

Per què?
Eduard: Quan has viscut un dia a Palestina, movent-te, i has patit el pas per aquests checkpoints, els escorcolls, que et demanin la documentació tot el temps, fent-te preguntes, com ara “que has vingut aquí, a protestar?” o “no saps que aquí hi ha guerra?”; increpant-te i intentant intimidar-te, “que vas, a parlar amb els àrabs?”. Quan veus el que és un dia allà i t’imagines que aquella gent porta mesos, anys, i els anys que els hi queden... això és el que més et sobta i el que més t’angoixa.

Com és un dia a Palestina?
Eduard: Molt diferent. Aquí tothom sap més o menys quan surt de casa i quan torna. Podem anar a l’escola, a la feina o la universitat amb tota regularitat. Allà no. Allà no hi ha hores. Un trajecte que es podria fer en 40 minuts, es fa en 4 hores. Per exemple, de Jerusalem a Qalqiliya, abans de l’ocupació es trigava poc més de mitja hora. Jo el vaig fer en quatre hores i em van dir que era el normal. Si vols anar a l’escola i tens la mala sort que la ciutat està tancada, se t’ha acabat l’escola durant una setmana perquè pot haver toc de queda. La vida d’aquesta gent es veu alterada d’una forma terrible.

I a Israel?
Karim: En una de les poques accions on vam participar, vam tenir la sort de conèixer un grup de joves anarquistes israelians. Duen a terme força accions contra el mur de Cisjordània. Em va ser molt útil conèixer aquesta altra realitat, tot i que vaig veure que era una actitud molt minoritària i gens representativa de la població israeliana. Amb els civils israelians ens era una mica difícil el tracte. No sé si era especialment contra nosaltres però vaig notar com un cert recel quan ens passejàvem per Jerusalem, que és la ciutat nova. Se’ns notava, suposo, que érem estrangers i notàvem certa antipatia cap a nosaltres.

Què és el que més et va impactar?
Eduard: El camp de refugiats de Tulkarm. Quan en Karim va marxar, jo em vaig quedar uns quants dies més. Volia voltar per la part nord del West Bank. I vaig decidir fer una ruta per Qalqiliya , Tulkarm i Jenin. La gent s’adona de seguida que ets estranger. Sobretot pel piercing! I tothom se t’acosta per dir-te alguna cosa. A Tulkarm, quan vaig arribar, vaig anar cap a una cabina. Havia de trucar un responsable del moviment internacional. Mentre trucava, quatre o cinc joves molt nerviosos s’hi van atansar i van començar a parlar-me. Jo no sabia què em volien dir. Els vaig dir que si no era en anglès que no els entendria, així que van anar a buscar un company seu que em va explicar que, a 150 metres d’allà, els policies estaven al camp de refugiats de Tulkaren, que hi havia toc de queda i que la gent estava tancada a casa. Sovint, hi havia 50 o 60 persones en una mateixa llar.

I què vas fer?
Eduard: Vaig anar a buscar la poca gent que hi havia a Tulkarm de l’ISM i ens vam dirigir a l’edifici de Nacions Unides per, des d’allà, començar a coordinar accions, i a repartir aliments i medicaments entre els palestins. Feia dos o tres dies que no podien sortir de casa. Ens vam refugiar allà, trencant el toc de queda.

Teníeu por?
Eduard: Vam patir una miqueta, sí, per si ens podien disparar. Hi havia tanquetes voltant per on estàvem nosaltres. Sabíem que és difícil que disparin internacionals, però no impossible. Una hora després, quan encara no havíem començat a sortir pel carrer a repartir aliments i medicaments es va acabar el toc de queda, van marxar els militars i la gent va poder sortir de casa. Aquesta va ser per a mi l’experiència més forta, perquè en aquell moment, nosaltres, els internacionals, escortats per un membre de Nacions Unides vam anar a voltar els carrers en el mateix moment en què moltes famílies anaven a veure com els havien deixat la casa els soldats. I vam poder comprovar que havien destrossat el camp de refugiats sencer. Totes les parets foradades, els llits de matrimoni, quadres de família, televisors, robes, vidres de finestres... Ho van destrossar tot.

I per què?
Eduard: En aquest país no cal un perquè per fer res. Suposo que l’excusa era que buscaven armes, però després de veure allò...

I des de Vilanova, què es pot fer?
Karim: En primer lloc, fer-ne conscient el nostre entorn, del conflicte. I si es vol, col·laborar activament en projectes de desenvolupament per intentar aconseguir el benestar de la societat palestina

Eduard: Tenim també un projecte entre mans amb nens. Volem crear un intercanvi d’informació entre escoles de la comarca i escoles palestines. Allà ens vam posar en contacte amb una associació, la ITWL, que té la seu a Hebron, on hi ha una noia catalana que ja porta allà un any vivint i que és propera a la Xarxa. Li vam exposar el nostre projecte, li va agradar i ara treballarem conjuntament per tirar-lo endavant. Hi participaran des de la comarca dues escoles de Vilanova i la Geltrú, una de Sitges, una altra de Cubelles i, per últim, una de Sant Pere de Ribes. I des de Palestina, hi prendran part cinc escoles públiques d’Hebron. Es tracta que els nens s’intercanviïn cartes. A més, els volem donar cameres perquè amb fotos els infants palestins puguin il·lustrar el seu dia a dia i també els catalans.

Amb quina imatge us quedeu?
Karim: Amb dues imatges. La primera, a la ciutat d’Hebron. És on es veu més l’anul·lació de la vida com a conseqüència de l’ocupació militar israeliana Es palpava en l’ambient, al nostre voltant. I la segona, els nens. En vaig quedar completament enamorat de la canalla palestina.

Eduard: Una de les dues imatges amb què també em quedo són els nens. Per a mi, estan una mica apagats, perquè les possibilitats de tirar endavant són complicades, i ell això veuen, però tot i així, són nens que tenen, a la vegada, molta vida, molta energia. Quan estàs allà i veus situacions complicades, que són gairebé totes, i veus els nens, et donen ganes de continuar i tirar endavant.

I la segona imatge?
Eduard: És molt complicar triar-ne poques! Una altra seria pels carrers d’Hebron. Soldats en un barri àrab apuntant contra res, intimidant la població, apuntant contra finestres o portes on no hi havia ningú... Em va sobtar molt. Era una provocació.