EL SALVATGE EUROPEU

El Centre de Cultura Contemporània de Barcelona i Bancaixa presenten l’exposició El Salvatge europeu, que es podrà visitar del 17 de febrer al 23 de maig de 2004. La mostra sorgeix de les tesis dutes a terme per l’antropòleg Roger Bartra en els seus llibres El salvaje en el espejo (1992) i El salvaje artificial (1997), i per l’escriptora Pilar Pedraza a La bella, enigma y pesadilla (Tusquets) i Máquinas de amar (Valdemar). El CCCB va proposar a tots dos intel·lectuals que comissariessin l’exposició que presentem.

Tot i que des de fa un quant temps associem el terme salvatge als pobladors primitius no occidentals, el concepte de salvatge és una creació europea d’origen grec que caracteritzava com a tals els qui estaven fora de la civilitat: éssers bestials, primitius, amenaçadors i perillosos que vivien molt a prop, però més enllà de la polis i de les seves normes.

El concepte de salvatge europeu s’ha transformat amb el pas del temps. El salvatge grec és una criatura ambigua, mig humana mig animal i emparentada amb els déus (centaure, sàtir, ciclop) que viu a la naturalesa i no té pretensions de conquesta, a diferència dels bàrbars. A l’edat mitjana, els salvatges es converteixen en homes silvestres i ermitans coberts de pèl. A partir de la conquesta d’Amèrica, pobles sencers van caure sota aquest tòpic, que en va dificultar el coneixement i en va esborrar els contorns humans. Durant els segles XVIII i XIX, amb els avenços de la ciència i el major coneixement del cos i la ment, el salvatge es cola per les esquerdes interiors de la consciència occidental. Es parla, llavors, del “salvatge interior”: aquella part de nosaltres mateixos que no ens reconeixem, el monstre desconegut que ens habita.


Avui, el salvatge encarna el qui viu entre nosaltres, però respon a una alteritat que no acabem d’assimilar. L’Altre que resulta amenaçador per al nostre mode de vida (marginats, lumpen, emigrants, tribus urbanes...).

La mostra que presenta el CCCB recorre la representació iconogràfica de la figura del salvatge europeu a través de l’art: Ribera, Goya i Buñuel; Dürer, Mantegna i Bocklin; Salvatore Rosa, Gustave Moreau i Cindy Sherman; Swift, la “fàbrica” Marvel i George F. Watts... Com també en totes les seves accepcions: sàtirs i centaures, ermitans i silvestres, bruixes i yahoos, homes elefant i dones barbudes o herois populars com Tarzan i la Dona Pantera.


L’exposició s’organitza en vuit apartats:

1.- Entre l’home i la bèstia
Les antigues tradicions grecollatines i judeocristianes conflueixen en la figura de l’homo sylvestris medieval i renaixentista. Aquesta figura salvatge forma part d’una humanitat alterna i paral·lela, que no prové d’Adam i Eva. No té el seu origen en el pecat original i, per això, els habitants del món salvatge no tenen vergonya, els seus instints sexuals no coneixen cap fre i van nus.

2.- Tragicomèdia del salvatge
El salvatge violent i agressiu va esdevenir un personatge dolç i noble integrat en una tranquil·la vida familiar.

3.- El salvatge domesticat
Cap al final de l’edat mitjana els homes salvatge comencen a ser domesticats. L’ésser ferotge es converteix en el símbol de la vida idíl·lica, en una criatura que viu en harmonia amb la naturalesa. Un vel de felicitat pastoral i pagesa amaga del tot el salvatge com a potència eròtica incontrolada, com a violència natural desencadenada i com una perillosa esquerda en l’ordre còsmic per on es pot vessar el caos.

4.- El salvatge de Déu
El cristianisme va absorbir la idea pagana del salvatge i la va assimilar a l’antiga tradició religiosa. Amb l’objecte de provar la força de la seva fe, els cristians s’enfrontaven a una naturalesa salvatge buida, plena de temptacions i perills. Durant la prova de vegades es convertien en sants salvatges que vivien nus al desert, amb el cos ple de pèl.

5.- El salvatge i la cultura de masses
Els temps moderns donen un gran impuls al mite de l’home salvatge i el converteixen en un dels mites fonamentals de l’era colonial i de la societat industrial. La filosofia de Hobbes o la de Rousseau projecten l’home salvatge en l’escenari del pensament modern. La narrativa de Swift i Defoe crea personatges agrestos inoblidables: els yahoos i Robinson. La societat moderna necessita més que mai dibuixar l’alteritat salvatge per afirmar per contrast la identitat de l’ego occidental.

6.- Espectacle i malaltia
De vegades la naturalesa salvatge envaeix la cultura sota la forma de la malaltia. Els éssers que resulten d’aquesta intrusió són vistos com a monstres dignes de ser admirats i exhibits: nans, dones barbudes, gegants, homes semibestials i nens agrestos.

7.- La dona salvatge
La modernitat ha imaginat que en el teixit de la civilitat hi ha forats arriscats pels quals es filtren les forces salvatges de la naturalesa. Aquestes esquerdes sovint tenen un caràcter femení: se suposa que les tendències animals es colen fàcilment a través de la feblesa de la dona. D’aquí que el mite de la dona salvatge adquireixi unes grans dimensions.

8.- El salvatge interior
Amb el temps, el salvatge s’ha anat colant en les esquerdes interiors de la consciència occidental des d’on apareix a cada moment, tant en la pau com en la guerra. Darrera la mirada plàcida d’un noble pot estar amagat un vampir. En els contes per a nens innocents apareixen els amenaçadors ogres. Una mica d’alcohol transforma la dona urbana en una vagabunda que no té cura dels seus fills. Una bella jove estrangera es pot convertir en un felí agressiu. Un científic inquisitiu invoca el seu altre jo salvatge.