CARNAVAL

Arriba un moment que te’n adones. Fins ara, el canvi s’havia produït amb una certa discreció, però no pots fer com si no passes rés encara: El dia s’ha allargat, és cert. Recordes fa un mes, com a aquesta hora ja havies de tancar les finestres i recollir-te amb aquell benestar que provoca els saber-te a recer del fred i de la nit. Ja ho veus, ara encara queda una tènue claror que es perllongarà encara mitja hora més fins l’ocàs. L’hivern ha estat generós fins ara. No ha fet massa fred, i quan n’ha fet ha estat un fred esporàdic, efímer, gairebé com passant de puntetes. Alguns capvespres han estat espectacularment agònics, pintats amb una gamma cromàtica esplendent. Els ametllers, conscients de la benignitat han florit per sorpresa. Sempre és una sorpresa el floriment d’un ametller. Sempre ens deixa amb la boca oberta aquest esclat de blancor, que si un s’acosta una mica comprova que és un blanc lleugerament rosat, d'aspecte vellutat. Tant se val, la vista se’n ens va cap a aquestes pinzellades primerenques de primavera avançada en mig d’un paisatge adormit, letàrgic, sumit en el més profund dels sons, somni del que espera despertar després de la quietud serena i agomboladora dels jorns grisos. Només se’n ha salvat algun migdia assolellat en que la carícia de l’astre ha esdevingut indefugible, desitjosos com estem ja de l’explosió de l’estació de les flors.

Es ara, quan el dia s’allarga i estem en la graella de sortida del temps dolç que ens arriba el carnaval. Antigament, quan l’església era el referent de les nostres vides, entràvem directament en la quaresma sense la disbauxa i la gresca d’aquestes celebracions. Aquest període de temps de purificació de l’ànima mitjançant la renúncia als plaers terrenals, època de dejuni i abstinència, és semblant al de l’islamisme i és una presa de contacte pels creients amb la vida més enllà de la mort que espera a tots els fidels. El carnaval ve doncs de la tradició cristiana que instaurava un període de temps per la transgressió i per la disbauxa abans de la dura quarantena de dies que esperaven als practicants sense tastar els plaers de la carn. Avui en dia, en la nostra societat occidental, el carnaval ha quedat com la primera festa després (i en mig) dels rigors de l’hivern, com una mena de catarsi col·lectiva en la que la disfressa és una excusa més per donar-li la volta a les coses, subvertir-les i per uns dies oblidar-se de la rutina diària i donar protagonisme als nostres somnis, als nostres anhels, a les nostres fantasies: L’oficinista es disfressa de maharaja, l’executiu de pidolaire, la bleda de vampiresa, la cabra boja de monja. És el gran teatre del món, que deia Calderón: Río, Venècia, Cadis, Santa Cruz de Tenerife, Vilanova, Sitges, Platja d’Aro, Roses ... Tots darrere la màscara, no som nosaltres, som les nostres projeccions, allò que vàrem voler ésser i que no vàrem tenir la suficient força de voluntat per aconseguir. Que les carrosses es posin en marxa, que les dones ens comencin a mostrar el que veurem a l’estiu i al final ja no en farem cas. Avui toca somiar, que ja arribaran els temps dolents sense haver-los demanat. Que desfilin les comparses i fem entre tots una reverència ben grossa al rei carnestoltes.