I.1 - Informació, poder i ciutadans, avui dia.

D'ençà que els grecs inventaren les bases de la democràcia, la informació i la comunicació han estat els fonaments de tots els intents d'organitzar i regular la resolució dels conflictes a la societat de manera pacífica i sistemàtica.

Des de l'àgora als parlaments actuals, passant pel nostre Consell de Cent, no són sinó formes, més o menys reeixides, d'institucionalitzar, en primer lloc, la transmissió d'informació i el debat entre les forces polítiques representades i els ciutadans, que els hi atorguen col.lectivament la seva representació; i, en segon lloc, els procediments admesos per a la presa de decisions, presidits per la regla d'or de la majoria, i també l'articulació del poder en tres potes, independents i que es control.len mútuament: el poder legislatiu, el poder executiu (govern) i el poder judicial.

La importància, sovint decisiva, de disposar de la informació adequada en el moment oportú i abans que els altres, no ha escapat ni als estudiosos de la societat ni als mateixos polítics, de manera que la creació de centres (més o menys públics i coneguts, o bé opacs i secrets) dedicats a recollir i tractar la informació, ha estat sempre un terreny de competència i confrontació més o menys oberta, tant entre grups polítics com entre persones, empreses i països; i els governs, per la seva banda, s'han manifestat ben gelosos de la informació de què disposen, de manera que es resisteixen tant com poden a difondre-la als ciutadans.

És el cas, però, que un ciutadà informat i il.lustrat constitueix una condició necessària per al bon funcionament d'una democràcia, per tal que estigui en disposició de prendre opcions amb tot coneixement de causa. I així ho varen veure tots aquells demòcrates i lliurepensadors que van estar a la base, especialment durant el primer terç del segle XX, dels moviments en pro de l'escola pública, laica, gratuïta i obligatòria, i també de l'establiment de xarxes de biblioteques populars, moviment que a Catalunya va tenir dos grans moments, amb la Mancomunitat i la República, sense oblidar els defensors del pensament llibertari o màrtirs com Ferrer i Guàrdia, fundador de l'Escola Moderna .

I també avui dia, les persones i grups socials empenyats en impulsar la participació dels ciutadans en els afers col.lectius, per a una democratització creixent de les estructures polítiques, no han deixat de reclamar l'accès a la informació i l'educació, és a dir, informació i coneixement per a tots.

Malauradament, la realitat de les democràcies d'avui dia se'ns presenta amb uns trets preocupants, que configuren el que ha estat denominat "dèficit democràtic".

En primer lloc, cal recordar que l'economia i la societat estan sotmeses a un procés de canvi accelerat, amb la introducció de les tecnologies de la informació i les comunicacions (informacionalització) i han esdevingut cada vegada més complexes, cosa que no ha deixat de repercutir necessàriament en l'organització i funcionament de les institucions de govern i, en particular, de les administracions públiques (APs) (en tots els seus nivells, nacional, regional, local), que s'han sofisticat i tecnificat, basant sovint les seves decisions en criteris tècnics i abstractes, la significació política dels quals escapa al ciutadà corrent; i que, fins i tot, de vegades fan el paper de simples pantalles que emmascaren les opcions polítiques reals.

En segon lloc, els partits polítics, tot i les diferències que l'adscripció ideològica pot establir entre ells, com també el fet d'estar en el poder o en l'oposició, s'han vist arrossegats cada vegada més per la pressió de les necessitats derivades de la lluita partidària pel poder, posant en molts casos el seu propi interès per sobre de l'interès general. O, al menys, així ha arribat a pensar-ho gran part de la ciutadania de les democràcies occidentals. Sense que l'anomenat quart poder (premsa, ràdio, TV), sotmés a un procés accelerat de concentració financera i de convergència multimèdia (amb el món editorial, el cinematogràfic i l'informàtic), hagi reeixit (cas que ho hagi intentat) a clarificar la situació i afavorir una evolució en sentit democràtic

En tercer lloc, un tret important de la nova economia informacional és la seva globalització (de mercats i financera), que fa que els grans grups oligopolístics mundials, enmig d'un procés molt fort de concentració de poder i d'informatització de la seva gestió via Internet, no solament escapen al control dels estats, sinó que estan en disposició d'influir, quan no de dirigir les estratègies i les decisions dels governs i les APs, recolzats sovint en pràctiques de presió sobre polítics i funcionaris, que cobreixen tota la gamma de possibilitats, des de la presió moral a la corrupció pura i dura. I, cosa no menys important, marquen i determinen els criteris (ultra-lliberals) de les institucions supra-cionals (FMI, Banc Mundial, Organització Mundial del Comerç), responsables directes dels aspectes negatius de la globalització (com la distància creixent entre països rics i pobres del tercer món).

En resum, i com a conseqüència de tot plegat, s'ha produït un distanciament progressiu entre polítics i APs, d'una banda, i els ciutadans de l'altra. Aquest distanciament, al seu torn, provoca en els ciutadans diverses actituts, no necessàriament mútuament excloents. Unes negatives, com són l'apatia, el desencís, l'apoliticisme, o la reacció negativa sistemàtica, sobretot quan les decisions de l'AP ens afecten de prop i no són explicades ni compreses. D'altres, positives, donant lloc a reclamacions col.lectives de participació en la presa de decisions públiques sobre temes que els concerneixen, al marge sovint dels partits polítics, des de les associacions de barris o territoris fins als grups ecologistes, feministes, etc.; associacions nombroses i heterogènies, que d'altra banda, tanta importància estan adquirint en molts àmbits, i que inclouen els grups que reclamen una democràcia més participativa. Però també, al seu costat, apareix una actitut, més radical, que porta a defensar l'acció directa i la desobediència civil, com és el cas, paradigmàtic, de Greenpeace, o dels grups oposats a les noves formes de l'ultra-lliberalisme mundial (injustament anomenats anti-globalització), sense parlar de la revifalla dels qui prediquen (i practiquen) l'acció violenta.

Enfront d'aquesta situació, ens podem preguntar pel sentit i l'eficàcia que ha tingut la intervenció d'Internet i, específicament, el World-Wide Web, amb les seves potencialitats extraordinàries d'informació, comunicació i interactivitat, per al ciutadà i per a les institucions. La pregunta no té encara una resposta unívoca. Com veurem, Internet, tot i la seva capacitat per a configurar un àmbit extraordinari de llibertat, no és més que una eina, i pot servir per al millor i per al pitjor; tant pot difondre idees de solidaritat amb el Tercer món, p. ex., com idees racistes i xenòfobes.

D'una banda, els actors de la política no han dubtat en utilitzar l'eina Internet en el context del govern, l'Administració Pública i els partits, bé sigui per a potenciar la seva acció política, bé per a la defensa dels seus propis interessos, bé per a millorar els processos de gestió del govern.

De l'altra, els ciutadans també han començat a utilitzar Internet per a potenciar la seva participació en els processos de debat i de formació d'opinió, o per a participar en el control democràtic dels poders.

Com ja he avançat, però, el significat del resultat global està lluny d'estar clar.