Fauna dominical

L'expressió, tot i que la comparteix-ho plenament, no és meva. És d'en Martí Boada. Un homenot que barreja l'amor per la natura amb una satírica mala llet. Com si fos un dels més delitosos còctels, del Boada, del carrer Tallers.

Feia dies que no el veia. Per ser exactes, des la Fira del Llibre en Català, l'any passat. Però ell era un dels convidats del programa del Cuní, Coses que passen, on tots hi diuen la seva, i, n'hi ha un que sempre diu el mateix... Jo era fent zapping i ens vàrem trobar a mig camí. Quan el sento que diu, fent referència als de capital, que pugen els caps de setmana a la muntanya: aquests pertanyen a la fauna dominical.

Si senyor. No es pot ser més eloqüent amb, tan poques paraules.

Una de les missions institucionals d'en Boada, crec que ara treballa per La Generalitat, no deu ser ensenyar a preservar divertint. I és una llàstima. Perquè això és el que sap fer millor. Per una raó o altra, m'ha tocat anar d'excursió amb el Martí, un parell de cops. Doncs, bé. Són tantes les anècdotes divertides que conservo en la memòria d'aquestes sortides, que podria farcir uns quants articles com aquest.

Escollint-ne una. Recordo que pujàvem en autocar cap a Santa Fe del Montseny, feu d'en Boada, quan aquest ens anava donant, pel micro, la descripció del paisatge per on anàvem passant. Com si fóssim un grup d'escoltes aplicats, escoltàvem allò que ens deia i guaitàvem el que ens assenyalava. Sense quasi fer cap pausa en el seu relat, ens demanà que miréssim a la nostra esquerra, al temps que ens anunciava la presència d'una de les espècies més perilloses de la contrada. Sense perdre la seriositat, que en aquell moment pretenia, ens va descriure, a la seva manera: l'escurçó. Crec que no es va deixar ni el nom en llatí.

El que els nostres ulls veien per l'entelada finestra de l'autocar era: un Mercedes Benz aturat a la cuneta amb el motor fumejant, una dona amb abric de pells que li arribava als peus, calçats amb unes sabates de tacó alt, que s'enfonsaven en el pam de neu que hi havia, i, més amunt, a pocs metres d'aquest quadre, el manso, amb l'hàbit dominical, tallant, a l'alçada de la bragueta, un avet blau. Era pels volts de Nadal.

Primer, vàrem riure. L'acudit s'ho valia. Desprès tocava reflexionar. Un bon àpat a Santa Fe i un plegat de dubtes. Nosaltres de quina fauna érem? De l'autòctona o de la dominical?