ELS ARTICULISTES NO T’OBLIDAREM MAI

Fa un temps vaig fer un article glossant les heroïcitats d’un ministre de Sa Majestat que s’ha destacat per la seva insistència en donar un protagonisme clar a un ministeri que, en temps de pau passa totalment desapercebut. Suposo que, a hores d’ara el lector ja haurà esbrinat de qui parlo. Sense demorar-me en les presentacions, doncs, en aquell primer escrit feia referència a una gloriosa recuperació en un illot de nom vegetal i a una intervenció militar en alta mar per aturar el comerç d’armes il·legal, que posteriorment es va demostrar que era beneït pels americans.

El ministre, però, pel que es veu, dubtós pel que fa al seu pas a la història com el membre de qualsevol govern, en quatre o cinc-cents anys com a mínim, amb més pífies en el menor temps, ha reblat el clau de la fotuda de pota quan el govern ja s’ha dissolt i està en funcions. Lluny ja aquell celebèrrim “Viva Honduras” davant de soldats i oficials de El Salvador, quan aquests dos països no solament no tenen una tradicional amistat, si no que, a més a més, varen tenir una petita guerra per culpa (increïble però cert) d’un partit de futbol, el de la prosa florida va brindar la seva última contribució a la història de l’humor a Santa Pola (Baix Vinalopó), en la circumscripció d’Alacant a on l’home impagable es presenta per diputat.

Després d’un àpat preelectoral el rapsode va dir, en els postres, que li hauria agradat ésser ministre més aviat per poder haver recuperat l’illot famós i que els pescadors de la localitat haguessin pogut feinejar des de fa vuit anys en les aigües properes. (cal recordar que la flota pesquera de Santa Pola és la més important dels països catalans). No content amb la gesta, es va posar a imitar a Felipe González i a Alfonso Guerra, amb gran èxit, per cert. L’incident diplomàtic amb el Marroc va haver d’ésser solucionat posteriorment per la titular d’Exteriors Ana de Palacio, que devia fer un recordatori, en aquells mals moments que devia passar, de l’ocasional animador, en termes no gaire pietosos. Aquest home, devia pensar, és més perillós que posar un elefant en una botiga de vidre de Murano. El portantveu del govern va declarar que aquelles paraules no tenien importància perquè eren (cito textualment) “comentaris de sobretaula” (queda clar, doncs)

Des d’aquestes línies vull proposar als articulistes d’aquest país que fem una recapta per tal d’homenatjar aquest home que ha ajudat a emplenar tantes columnes periodístiques en la seva, per desgràcia per a nosaltres, curta carrera. Si aconseguim molts diners, fins i tot podríem erigir-li una estàtua (amb la seva figura a cavall, com a mínim). Qualsevol esforç seria poc per agrair a aquest alt funcionari la seva generosa contribució al gènere satíric.