EM PERTANYS

Camino seré, cap altiu, ulls lluminosos, rostre d’eterna satisfacció. M’he desfogat però no he quedat del tot satisfet. Espero que ningú s’apropi, s’arrisca a perdre el que ni tant sols té. No gosis a creuar-te amb mi, no t’atreveixis a mirar-me, de ben segur no contis tant gratificant experiència. He matat dos cops i encara em resten els postres. No t’acostis.

Fa dies que vaig abandonar aquest dissortat i cruel món, es probable que algú encara percebi la meva existència però ja fa temps que no hi sóc.

Entelats els ulls, grapada la boca, t’aviso. Porto dies vagant pels carrers, buscant la víctima perfecta que posi fi al meu sofriment i, després de cercar terra i mar, t’he trobat.

Quan et veia, el meu pols s’accelerava, fet que em dificultava la respiració. Et volia posseir, eres el meu deliri i tu mai ho vas acceptar, et necessitava. El que jo entenia per passió tu ho interpretaves com a simple amistat, possiblement et faci un favor. Maldic la teva existència! No tens futur.

Segurament estàs atemorida, no et preocupis, serà ràpid però perpetu.

La carta que ara sostens a dures penes amb les teves fràgils i temorenques mans és el senyal, tanca els ulls i espera’t, estic a prop.

De que et serveix escapar-te? Et trobaré a l’instant, tu mateixa et delates amb els teus temors. Vull estar amb tu, regalar-te el meu amor, besar-te, acariciar-te, contemplar-te... És tant senzill el que et demano... Dóna’m la vida i jo et compensaré amb el meu amor.

Mira a dreta i esquerra, no veuràs res, una paret blanca i un fons obscur. No em perceps. Estic al teu costat.

Per què t’esborrones?

Tens la mà freda, els dits glaçats, la cara esblanqueïda. No trobo la manera de fer-te entendre de que no et vull fer mal, només posseir-te o, qui sap, potser t’agrada el turment i estimulant el dolor com carícies punxents t’adones dels meus sentiments i m’acabes adorant. Ho intento?

Tot i la teva fragilitat i la meva sang freda no goso fer-te mal, sóc incapaç de danyar la teva pell, daurada i resplendent. La teva perfecció que un dia em va portar a la luxúria, a l’abisme del frenesí.

Però, ara em plantejo, si el que t’adora sóc jo, quin mèrit té un amor correspost?

Prefereixo que m’odiïs, que em rebutgis, que m’ignoris, estàs més guapa amb els ulls encesos de tant plorar.

Aquests llavis suculents que m’han guiat fins al camí de la bogeria, aquesta boca fogosa i ardent que se m’endú fins a les portes de Satanàs.

Amb llàgrimes als ulls invisibles, t’abraço sense abraçar-te, et beso sense tocar-te. Mai hauria imaginat que estant tant a prop teu, la distància que ens separa fos tant immensa, tant llunyana. Sóc incapaç de deixa’t perdre però tampoc puc sacrificar una vida de la qual depenc. Dormiré al teu costat.