Francesc Badia |
06-03-2004 16:45
Dona suport al periodisme local col·laborant amb nosaltres i fes-te’n subscriptor per només 3€ al mes sense permanència.
Era el seu autor preferit. Llegia tot allò que ell publicava. Sabia com era, com pensava, quins gustos tenia... Per fi havien parlat per telèfon i quedat per prendre cafè. Avui era el gran dia. Li proposaria de passar un cap de setmana plegats. En cap moment es plantejà que ell li doblava l'edat. Vivia sol i era afalagador. No s'hi podia negar. Seria perfecte.
El local prometia. Era un cafè molt romàntic de l'eixample on mai no hi ha massa gent. Podien parlar amb tranquil·litat. Ell era assegut a una taula del fons que feia racó, prenent un cafè.
S'aixecà a fer-me dos petons i el cambrer prengué la meva comanda. Mentre xerràvem de tot el que ell havia escrit, vaig tenir la impressió de que no em prestava massa atenció. Això em va posar nerviosa i vaig decidir anar pel dret.
No diré que la meva proposta li va provocar un excés d'entusiasme, però, acceptà. La data es fixà pel cap setmana següent. Set dies que varen passar explicant a les meves amigues i a les companyes de la Facultat el meu estat de nervis en els dies previs a la cita. Elles treien ferro a la qüestió, però mostraven una curiositat malsana. Perquè la gent és tan mal pensada?
Arriba la vesprada del divendres. La Ruth, es dutxa, es canvia, fa la bossa i agafa el tren. Són les vuit en punt. L'escriptor obre la porta en sentir el timbre. Mentre ell li ensenya el pis, ella repassa mentalment tot allò que veu i el cóm s'imaginava que tenia que ser. El sopar era a punt. Ella no pren vi. No el necessita.
La realitat no es faria esperar. S'havia equivocat en quasi tot. La Ruth havia idealitzat, no només la vida del seu autor predilecte, sinó que havia oblidat que aquest era humà. Que es rentava les dents, com tothom... Que li feien pudor els peus, patia aerofàgia i era sord d'una orella. Tot i que sabia que una cosa no tenia res a veure amb l'altra, l'autor del seus somnis, s'havia carregat les quimeres a base d'humanes febleses.
Dissabte. Dos quarts de vuit del matí. Mentre l'escriptor es disposa a posar-se davant la màquina d'escriure, la Ruth acaba les torrades amb confitura i el cafè amb llet del desdejuni.
El cap de setmana no s'ha acabat, però, la Ruth ja en té prou. Li dona les gràcies per la seva hospitalitat. Quan ho fa, s'adonà que acaba de buidar un pes incomprensible. L'excusa, ha funcionat.
L'escriptor l'acompanyà fins a la porta, al temps que li recordava, -no et deixis la bossa!- Ell, es retrobava amb les eines de l'ofici. La Ruth, no es podia treure del cap que no hagués intentat seduir-la.
El periodisme de proximitat necessita del compromís dels seus lectors per defensar un periodisme més independent, lliure i plural.
Subscriu-te ara!
