Gràcies per la vostra lectura.

Un dia, algú em va dir que tenia que ser infinitament agraït amb els que em llegien. Qui m'ho deia, és un magnífic escriptor i un especialista amb el gènere de l'article, en escreix conegut. No us diré el seu nom. Seria com desvetllar una supèrbia inexistent. I em va semblar que les seves paraules traspuaven un xic de befa. Si voleu, de sobrada autosuficiència. Per tant, seria bo que el fet quedés entre ambdós, havent trobat la manera de fer-ho públic.

Amb tot, avui estic disposat a fer-li cas. I aquesta és la meva petita dedicatòria.

Gràcies a tots aquells que els meus articles els han obligat a agafar l'ordinador i a escriure coses com les que esmento tot seguit. Als que han dit que no valien res i eren una merda, perquè estic convençut de que són capaços de fer-ho molt millor que jo. Espero ansiós que es decideixin a escriure, perquè tots plegats puguem fruir de la seva literatura. Als que han volgut apuntar-me, que no fos repetitiu en els temes. A aquests tinc que dir-los que publico en molts mitjans, i, alguns els agrada que els temes tinguin una certa continuïtat. És molt difícil acontentar a tothom! Gràcies, a aquells que els hi han agradat. Mai sabré si m'estaven fent la pilota. Als que hem compartit el parer, la taula i el llit... Als que s'han donat per al·ludits sense tenir el gust de conèixer-los. A tots aquells que han perdut el seu temps, quan podien haver estat fent coses molt millors. Gràcies, pels consells, les paraules d'ànim, els epítets, els qualificatius determinats i indeterminats, les correccions, destacats i informacions complementàries.

Moltes gràcies, però, perquè ha de servir tot plegat? Absolutament per res. Jo seguiré pensant de la mateixa manera, escrivint igual de malament i continuaré sense fer cas de les crítiques. Digueu-ne rebel·lia d'escriptor. Sóc prou sincer?

No obstant, segueixo donant les gràcies. No fos cas que algú es sentis prou identificat, i, per versemblança, gratificat. Això si que valdria la pena.