Apocalypse now!

Recentment la premsa ens ha informat de la notícia que tal vegada sigui la més greu de totes les que ens han informat des que la premsa existeix. Tanmateix, enmig del maremàgnum d’informacions que cada dia ens arriben, enmig de tantes notícies greus i importants com copsen contínuament el nostre enteniment i la nostra sensibilitat, aquesta de què parlem està passant, ara per ara, mig desapercebuda. Més tard o més d’hora, però, tots en tindrem complet seguiment i puntual informació, i no tan sols per la premsa, sinó pel nostre propi entorn, pels canvis radicals que es produiran en la nostra vida quotidiana, en el nostre món, en la nostra vida.

La notícia en qüestió, esbombada per la revista nordamericana Fortune, deia que el Pentagon, el Departament de Defensa dels Estats Units, havia fet arribar a la Casa Blanca, al president Bush, un informe apocalíptic anunciant una imminent catàstrofe mundial a causa del canvi climàtic del que tant hem sentit a parlar en els darrers anys, i contra el qual tan poc hem fet tots plegats. Tan sols amb el títol de l’informe del Pentàgon ja n’hi ha per posar els pèls de punta: “Un escenari de canvi climàtic abrupte i les seves implicacions per a la seguretat dels Estats Units”. L’informe, veritablement alarmant, adverteix sobre els canvis que ha s’han produit a causa de l’escalfament global i adverteix l’escèptic president Bush que l’amenaça de les seves conseqüències és tan real, tan greu i tan imminent com la del terrorisme. El Pentagon descriu un futur a mig camí entre “Mad Max” i “El día después”: adverteix que hi haurà guerres pel control de l’aigua i dels recursos naturals, que les sequeres i els temporals causaran milers de morts, que uns 400 milions de persones es veuran desplaçades d’àmplies regions inhabitables d’Àfrica, el sud d’Àsia i Sudamèrica, que el nort d’Europa es convertirà en una mena de Sibèria i que el mar cobrirà gran part dels Països Baixos, entre altres catàstrofes.

I el pitjor de tot: l’informe no parla d’un futur llunyà, sinó d’un futur a curt termini. Vaticina que el canvi climàtic i les seves terribles conseqüències es consumarà en els propers 20 anys. Per això adverteix que ha arribat el moment que els governs afrontin aquest tema ja no com una qüestió ecològica, sinó de seguretat nacional. Cal destacar que l’informe no ha estat elaborat per cap ecologista de Greenpeace infiltrat al Pentagon; tant de bo que fos així. No: el signa Andrew Marshall, un veterà estratega de 82 anys que treballa a les penombres del Pentagon des de l’època de Nixon. És el que va concebre la idea de l’escut anti-missils i, més recentment, el pla per modernitzar l’exèrcit nordamericà. Marshall és molt discret, però els seus col.laboradors han dit que l’informe és una resposta a la passivitat del president Bush, que va renunciar als acords de Kioto i que fins i tot ha qüestionat l’existència de l’escalfament global. I els fets donen la raó, desgraciadament, a Marshall: l’informe va ser remès a la Casa Blanca fa uns quatre mesos, i encara és hora que aquesta digui res al respecte.

I pel que fa a nosaltres, a la resta del món, no podem dir que no estiguéssim avisats. Ja l’any 1972 el Club de Roma, una associació privada composta per empresaris, científics i polítics, va publicar l’informe “Els límits del creixement”, un exhaustiu i alarmant estudi realitzat al respecte per un grup d’investigadors del prestigiós MIT (Massachusetts Institute of Technology) encapçalat pel professor Dennis L. Meadows. En aquest informe ja se’ns deia que els nivells de contaminació i de consum energètic, eren insostenibles a curt termini, que calia prendre decisions dràstiques. Però el món, massa ocupat en fer negocis i enriquir-se els qui podien, res, ni cas.

Vint anys més tard es va publicar un altre informe, elaborat també per Meadows i alguns dels seus antics col.laboradors: “Més enllà dels límits del creixement”. En aquest ja se’ns avisava que l’ús dels recursos i la generació e contaminats havien rebassat les taxes sostenibles; que si no es reduïa de forma important els fluxos d’nergia i material, el món es veuria abocat a un declivi ràpic i fora de control, i que l’única solució seria reduir dràsticament el consum material. D’això ja fa 12 anys, i ¿hem fet alguna cosa al respecte? Sí: seguir consumint i contaminant com si la cosa no anés amb nosaltres.

Tots som responsables del canvi climàtic, tots en som responsables, uns més que altres, és clar. Naturalment, els més culpables són els dirigents dels països més desenvolupats, més rics i més insolidaris. Però també nosaltres, tots nosaltres, tenim la nostra petita part de culpa, els nostres petits pecats que, sumats, han donat lloc a aquesta situació: cada vegada que construïm un camp de golf, o una piscina en un xalet particular, cada vegada que deforestem un bosc... i coses molt més petites, cada vegada que obrim l’aixeta de l’aigua més del compte, cada vegada que deixem els llums encesos sense necessitat, cada vegada que llencem les escombraries al contenidor que no els correspon, cada vegada que agafam el cotxe particular per comptes d’utilitzar el transport col.lectiu...

Ara, segons sembla, ja és massa tard per a buscar solucions, tan sols ens queda veure a venir el final. No ho diuen aquells sonats ecologistes, ni aquells profetes de mig pèl. No. Ara ho diu el Pentagon, el Departament de Defensa dels Estats Units. I ja sabem que aquesta gent no estan per a bromes. Ara tan sols ens queda confiar que el planeta Terra, la Gaia de què ens parla en James Lovelock, sigui tan sàvia com aquest afirma. Malgrat que això, a nosaltres i als nostres fills, no ens ajudarà gaire.

Tant de bo que, com ens deia Roberto Carlos en la seva magnífica cançó “El progreso”, haguéssim estat tan civilitzats com ho són els animals.