ROCACORBA

El massís de Rocacorba s’estén per la part septentrional del Gironès, ja tocant a la Garrotxa amb la que enllaça a través de la serra de Finestres. En la seva part més alta assoleix gairebé els mil metres. La seva presència per als gironins és constant, ja que és visible des de molts llocs de la ciutat, això quan les condicions meteorològiques permeten gaudir del seu albirament. La major part dels dies però, la gran estructura rocosa roman difusa, indefinida, només palesa la seva presència per la seva silueta en forma de falca. Els mesos d’hivern, quan s’entaula l’anticicló, les boires matineres només deixen observar la seva testa, coronada pels famosos repetidors. Tothom ha maleït aquest aparell quan la televisió s’ha espatllat i comprova que al veí també li passa el mateix. La coneixença que té molta gent d’aquesta muntanya està doncs relacionada amb les antenes que, contribueixen amb la seva llargada a arrodonir la xifra de l’alçada del massís.

En ple dia, la calitja, gairebé sempre present, li desdibuixa els contorns, difumina les formes i tot plegat dona una sensació planera que aclapara, que el fa sentir més lluny del que en realitat està. L’atmosfera, pesant i propera no permet gaires alegries visuals i el pujol apareix amb aspecte cansat, com els peixos que, a la plaça. ja fa dies que corren pel mostrador. A vegades, en ple hivern, després d’una pluja freda i persistent, per un moment el cel s’obre i es pot contemplar el puig enfarinat, mentre un vent glaçat recorre de punta a punta la ciutat, un aire gèlid que prové de les muntanyes llunyanes de les quals des d’aquí només se’n poden veure les puntes blanques.

A vegades, quan la tramuntana bufa fort i es passeja senyorívolament per l’Empordà, a la ciutat arriben les engrunes i el cel adquireix un to majestuós. La seva brillantor només té rival en els núvols que tocats pel sol nu agafen una blancor rutilant. El cel blaveja de forma brunyida i metàl·lica. L’aire és d’una puresa infinita, impecable, insultant. És llavors quan els límits de la muntanya es dibuixen amb precisió de pintor realista, els relleus es descobreixen finalment com una novetat sorprenent i les roques, els cingles i els boscos que flanquegen la serralada s’acoloreixen amb una vivesa extraordinària. Les distàncies s’escurcen. És el poder d’aquest vent que, si bé et fueteja la cara amb una constància gairebé molesta et permet respirar i t’obre un panorama avariciosament amagat fins llavors. No pots evitar mirar l’horitzó, les cingleres, el Pirineu, sempre més enllà i recordes, com deia Pla que Catalunya és un país a on gairebé sempre tens un peu més amunt que l’altre.