"Y entonces llegó ella"

Idear un bon acudit, una comicitat enginyosa, no és gens fàcil. D’això deu ser ben conscient el director de "Y entonces llegó ella", John Hamburg, i per no complicar-se la vida -ni complicar-se-la tampoc a l’espectador-, el nordamericà ha rodat un llargmetratge a base de gags no ja barroers, sinó escatològics, sense gràcia, ni cap, ni peus. La pròpia història no és res de l’altre món: l’argument es centra en el despit d’un jove (Ben Stiller) que descobreix una infidelitat de la seva dona durant la mateixa lluna de mel, i a la que busca una substituta (Jennifer Aniston). La relació amorosa que inicien els dos nois és la trama d’una pel·lícula que, si no pretengués recórrer a l’humor més simple i fins i tot desagradable, potser podria salvar-se.
Stiller interpreta al paper a que ens té acostumats a les seves pel·lícules ("Algo pasa con Mary", "Los padres de ella"), un Míster Bean modern, gafe i insubstacial que ja cansa. Per la seva banda, Aniston, que ha demostrat durant anys les seves dots còmiques a la sèrie Friends, no pot salvar un paper basat en l’excentricitat inexplicable d’un personatge que no s’aguanta per enlloc. A mida que transcorre la pel·lícula, les aventures i desventures de la parella -amb química cinematogràfica zero- cauen en picat en una comicitat estúpida, i insalvable. Si bé Stiller va aconseguir despertar riallades a Los padres de ella, un llargmetratge ben construït i amb escenes realment divertides, en aquest film no qualla ni el guió, ni els personatge, ni l’humor. Per tot això, "Y entonces llegó ella" no serveix ni per a una d’aquelles tardes de diumenge avorrides, en què un espera riure una mica i poc més. Llàstima, però, que el carisma mediàtic d’Aniston i Stiller atrauran més d’un espectador despistat, que només sabrà on s’ha ficat un cop surti de la sala de cinema.