D a l í

He vist en Dalí en tres ocasions. La primera vegada fou a L'Escala, el meu poble. Era assegut amb la Gala, a la terrassa de “Can 30”. Assetjat per una colla que li demanava autògrafs. Anys desprès, quan es passejava per la platja de Cadaqués, amb la seva dona. Eren a bord d'un Cadillac descobert, envoltat de gent que l'impedia el pas, intentant obtenir un record del diví. L'últim cop, va ser a casa seva, amb motiu d'una entrevista. És a dir, només conec la imatge pública del personatge. Una imatge molt allunyada d'aquella que oferia als seus amics. Els veritables amics.

Un dia de tramuntana del mes de setembre de 1975 vaig tenir accés a la botiga que en Dalí tenia a Portlligat. Havia demanat tanda per les cinc de la tarda. No recordo qui em va obrir la porta. Sé que vaig saludar un ós bru dissecat que es feia servir, amb irreverència, de penja-robes. Unes escales estretes i una petita rampa duien a una peça en forma d'ou, no massa gran, envoltada per bancs d'obra encastats a la closca. L'espai era ocupat per llibres, animals de taxidèrmia i coses estranyes. Un cadafal en forma de cadira reial, curosament disposat en un dels angles, era prest a rebre les natges del mestre. I uns canelobres amb les espelmes tortes cap avall, feien trontollar el conscient més enllà del realisme.

Dalí rebia en grups de cinc o sis persones, amb la presència de la seva dona, cas de que aquesta fos a casa. Mai no convidava a menjar. Donava a beure un vi escumós de color rosat, per dir-ne alguna cosa, del que t'acabaves la primera copa, per educació.

No parlaré ni de la forma com anava vestida la parella, ni tampoc del contingut de la
entrevista. Ho sento. La xerrada amb el pintor fou oferta a “La Vanguardia”. El diari, restituí el text, amb el veredicte: “no publiquem res d'un pallasso”. L'entrevista, amb els anys, ha guanyat enters, com el bon vi. Seguirem amb cura el seu envelliment. Enguany, per celebrar el centenari del naixement del pintor, els diaris en van plens. Fins i tot, alguns, han canviat d'opinió.

Abans que res, en Dalí era un empordanès tocat per la tramuntana. Desprès, si es vol, podem parlar d'un Dalí artista del que destacaria el dibuix, per damunt de tot el que va fer. Mentre ell, en Salvador; produïa, promocionava i venia l'obra, la Helena, administrava i també feia gasto dels guanys. Al seu voltant, però, els considerats amics i col•laboradors del pintor, acaparaven parcel•les de protagonisme. En Sabaté, un secretari que feia de xòfer, de masover, de confident, de majordom, de barquer i de marxant. De tot una mica. Com els mossos de quadra a les curses de braus. En Moore, un militar retirat, del que no se'n parla gaire a les seves biografies. Fou l'escurçó negre del seu entorn. En Descharnes, un marxant, aquest si ho era, que amb el temps esdevingué biògraf controvertit. Aquests personatges que voltaven com a corbs l'entorn d'en Dalí, tenien una cosa en comú. Tots eren estiuejants, pels voltants de Cadaqués, coincidint amb l'arribada anyal del pintor, per aprofitar-se'n tant com podien.

Dalí era conscient d'aquesta connivència i acceptava, de bon grat, un munt de coses. La seva dona, Gala, tenia especial predilecció pels jovenets que podien satisfer la seva vida sexual. Cosa que en Dalí mai no va tenir previst en la seva agenda. Però deu ser cert que se l'estimava, perquè, per complaure els seus desitjos més íntims, li va comprar un castell, marquesat postmortem inclòs, el de Púbol. L'amoralitat a la que fa referència la germana d'en Dalí, Anna Maria, quan parla de tots aquests personatges que rodejaven el pintor, va més enllà del triumvirat esmentat. En els darrers anys de la vida d'en Dalí s'hi van afegir altres, com el llavors batlle de Figueres i el mateix Pichot. Els esdeveniments es varen precipitar. Foren creats el Teatre-Museu, la Fundació Gala-Dalí i la societat DEMART. A les acaballes, segons diuen, el pintor, fou obligat a signar; per uns, teles inacabades; per altres, quadres que no varen ser pintats per ell, i, pel domini públic, el que tan sols eren litografies fetes com a xurros.

El fet més tràgic, que mai no s'ha investigat prou, fou l'incendi de la cambra del castell de Púbol, on s'havia traslladat en Dalí, arran de la mort de la Gala. El sinistre, estigué a punt de costar-li la vida. El que si es pot comprovar amb dades de taquilla és que mentre en Dalí fou tancat a les dependències de la Torre Galatea, per allunyar-lo dels fets tràgics, recentment viscuts, el rosari de visitants al Teatre-Museu s'incrementà de forma considerable. Les circumstàncies es repeteixen, quan les seves despulles són enterrades a la cripta del museu.

Ideològicament en Dalí fou, anarquista, comunista, franquista, monàrquic, demòcrata i hagués estat el que fora menester. Una de les seves principals preocupacions, era tenir convençut el poder dominant. Això el permetia fer, gairebé, tot el que volia per vendre el producte del que era autor. Conten que Franco no s'atreví a entrar amb el iot Azor a la badia de Port Lligat, uns mesos abans de rebre'l.

Contràriament al que pot semblar, era molt tímid. Això el feia tancar-se en un món interior, lluny de l'espectacle al que ens tenia acostumats. I, aleshores, creava. En una ocasió, que es sàpiga, es tancà dos mesos a pintar en una habitació d'hotel, sense sortir per a res.

Com és sabut, Dalí repartia el seu temps entre Nova York, Paris i Portlligat, amb les anades i vingudes a Figueres, i, molt poques a Púbol. Als Estats Units feia l'espectacle que el permetia promocionar la seva obra arreu del món. A Paris alternava amb la “crème de la crème” i respirava art pels quatre costats. A Portlligat, pintava i descansava. Era ell mateix. A Figueres, anava a veure els amics i a canviar les coses de lloc en el seu museu. A Púbol visitava la seva dona i se'n enduia algun disgust.

Dalí era un treballador del art que sabia vendre com pocs. Tenia quadres venuts al capital Suïs, que encara no havia pintat. Un ésser que vivia tancat en un món quimèric i imaginatiu que el protegia del cantó obscur i voraginós. Enamorat d'una dona que va convertir en mite, sense tenir en compte el joc de l'adulteri. Generós amb aquells que es volia creure que eren els seus amics. Altruista, en molts casos. Ajudant a famílies sense recursos de Figueres i de Cadaqués. Pagant-les-hi costoses operacions.

Recordo, com si es tractés d'un dibuixant de còmics, que poc tenies que insistir perquè et fes un dibuix amb el seu autògraf. Lamento, de veritat, haver-ne perdut un. I si em voleu entendre, no pel seu possible valor material.

(He intentat, amb aquest apropament, fer bona “l'excusa dels enigmes dalinians”, com en el seu moment varen escriure Màrius Carol i Josep Playà)

Resum del que no sabíem: Dalí era, simplement, Dalí.