“La mala educación”

El cinema dins el cinema és el nus argumental del darrer film de Pedro Almodóvar, “La mala educación”. Partint dels abusos sexuals d’un capellà a un alumne d’un col·legi regiliós durant els anys seixanta, el director aconsegueix crear una autèntica teranyina de relacions basades en el sexe i en el record, que van multiplicant-se quan els personatges ja han crescut, i viuen la “movida” madrilenya dels vuitanta. Un transexual frustrat addicte a l’heroïna, un jove massa ambiciós, un sacerdot mogut per una intensa passió sexual i un director de cinema d’èxit són els personatges centrals de la trama creada pel manxec. Des de bon principi, el llargmetratge juga a manipular la visió de l’espectador, que al començament veu la història amb uns ulls i unes cares que després resultaran no ser les reals -sempre dins la ficció, és clar-. Almodóvar crea uns personatges que tenen el seu propi alter ego a la pel·lícula que es roda dins la pel·lícula, complicant peró sorprenent al mateix temps un públic que no es pot despistar ni un sol moment per seguir la trama.
Recordar escenes d’anteriors pel·lícules d’Almodóvar, com “Todo sobre mi madre”, “Tacones lejanos” o “La ley del deseo”, és quasi inevitable al veure Gael García Bernal totalment caracteritzat de dona, cantant amb la veu de Sara Montiel. García Bernal, que encarna fins a tres personalitats diferents al film, ha estat considerat com un dels descobriments d’Almodóvar al llargmetratge. I realment ho és: el jove mexicà se’n surt magníficament interpretant aquesta triplicitat de personatges, una tasca més que difícil tenint en compte que en cap moment cau en la sobreinterpretació. Fele Martínez, especialment destacat a films com “Tesis” o “Los amantes del círculo polar”, fa aquí un pas de gegant i es fica l’espectador a la butxaca només aparéixer en pantalla. L’actor demostra al llargmetrage el seu talent interpretatiu convertint Ignacio Goded en un director de cinema visceral, que provoca que en més d’una ocasió desapareguin literalment la resta de personatges que l’envolten perquè només queden ulls per a ell. Lluís Homar i Daniel Giménez Cacho completen l’equip actoral del film amb dues sobèrbies interpretacions.
El desencert de “La mala educación” és, sense dubte, la manca de concessions a l’espectador per fer més entenedora la història; evidentment el seu format, que frega el thiller, ha de basar-se en una acció trepidant, però també ha de disposar d’algun moment en què el ritme descendeixi, alguna escena que permeti al públic recapacitar i anar encaixant totes les peces del puzzle almodovarià sense haver de rebre més informació, que al final costa digerir. Apart d’això, Pedro Almodóvar torna a demostrar que és un director de primera, oferint un llargmetratge coherent des del principi fins el final, amb bons actors, seqüències excel·lentment construïdes i filmades –la trobada entre Ignacio Goded i Enrique, el seu amic de la infància, o les diverses escenes de sexe, per exemple-. Això sí: cal entrar a la sala de cinema sent conscient que un no es trobarà cap espurna d’”Hable con ella”, l’anterior pel·lícula del manxec. En aquesta ocasió, cal canviar el xip.