r à d i o s l l i u r e s

El fenomen de les ràdios lliures, si bé, en el seu moment, es produí arreu del món, tingué un tractament ben diferenciat, segons el país, les seves lleis i el nombre de emissores.

En països com França, Estats-Units i, sobretot, Itàlia per la seva permissivitat; aquesta activitat radiofònica està contemplada per les respectives legislacions. Però no són casos únics. Holanda, els Països Escandinaus, Bèlgica, Anglaterra, Alemanya i Canada, també han cregut convenient regular el seu funcionament. Són països on s'ha contemplat el pluralisme comunicacional sense la intervenció del monopoli de les institucions.

Algunes de les consideracions que dibuixen el marc de les ràdios lliures són: la propietat comunitària del mitjà, l'actitud contra informativa amb valors de renovació social, la no lucretivitat, una estreta relació entre l'emissor i el receptor, i, per descomptat, la manca de publicitat comercial.

Ens tindríem que remuntar a l'any 1964 quan, amb la intenció de difondre grups i estils musicals apartats dels circuits comercials, apareix Ràdio Caroline. Ronan O'Rahilly, un irlandès, ex membre del grup The Animals, compra un vaixell de segona mà. En el pal hi munta una antena i se'n va fins a aigües internacionals, davant de la costa anglesa. Així va néixer, la que diuen fou, primera ràdio pirata. Un exemple més proper, però, no menys històric a casa nostra, seria Ràdio Pica. Tot i que en Salvador Picarol, el seu promotor, explicava per antena, amb la intenció d'eludir el control de la dictadura, que sortia des d'un vaixell a alta mar, en realitat, ho feia des de la cuina de casa seva. El règim de l'època tampoc no comptava amb els mitjans tècnics per a poder localitzar la portadora. Corria l'any 1981.

Sortint més enllà del que és recomanable, si parlem de freqüència modulada, l'any 1976 nasqueren, a Bolonya, Radio Alice, i, a Roma, Controradio. La coincidència en el temps i la posterior implicació d'aquests col·lectius en la lluita estudiantil, autònoma i llibertària del país dels Alps, varen dur a l'empresonament dels seus membres i al tancament dels centres emissors. Val a dir que, no tot allò que és ben vist per uns ho és també per la resta. A Itàlia, en aquella època, la Democràcia Cristiana anava farcida d'escàndols i corrupcions que varen provocar, poc temps desprès, la dimissió del President de la República. La tolerància al·ludida, fou posterior a aquesta conjuntura històrica.

A França en deien “ràdios diferents”. Epítet força amable si es compara amb el de ràdios estranyes, marginals i subversives que també feien servir. Les primeres emissores amb volada foren, a Paris: l'any 1977, “Ràdio Vert”, de continguts ecologistes, trepitjada contínuament per la RTL; “Radio Active de Jussieu”, camuflada d'emissora de barri i “Radio Abbesses”, a Montmatre. En altres indrets del país podríem citar: “Radio Beau Delire” (Lille), “Radio Libre 44” , “Radio Larzac” i “Radio Fil Bleu”, una de les més contestatàries. El cas de “Radio Zone 93” és molt curiós. Els seus tècnics varen decidir emetre amb aparells reciclats per ells mateixos amb tot allò que anaven arreplegant. Amb tot, alguns d'aquest col·lectius varen aconseguir, a Paris, treure al carrer uns quants números de la revista INTERFERENCES, cosa gens fàcil, per tractar-se de França.

Aquests són alguns exemples forans que ens serviran d'excel·lent pòrtic per introduir, breument, això si, l'àrea lingüística pròpia. Esmentada “Ràdio Pica” , capdavantera d'aquesta fórmula comunicativa, foren vàries les lliures amb la mateixa problemàtica, continguts i intencions. “Contrabanda FM” (Barcelona), “Ràdio Music Club” (Reus), “Ràdio Bronka” (BCN, Nou Barris), “Via Lliure”, “Ràdio RSK” (BCN, Sant Andreu - Nord), “Taller Ràdio Ikària” (Barcelona), “Taller Ràdio Wad-Ras” (Barcelona), “Ràdio Garraf” (Baix Garraf), “Ràdio Gràcia”, “Ràdio Frenopatik” (BCN, Guinardó - Nou Barris), “Ràdio Inoksidable” (Sta. Coloma de Gramenet), “Ràdio Korkó” (L'Hospitalet de Llobregat), “Contraràdio” i la històrica “Campana de Gràcia”. No voldríem deixar en l'oblit a la primera de l'estat espanyol, per ordre cronològic, en l'etapa de tolerància de l'ensurt. Lluny, però, de la clandestinitat que havia patit “Ràdio Pica”. El mèrit, fou per “Ràdio Ona Lliure” de L'Hospitalet de Llobregat, que sortí a l'aire el 4 d'Abril de 1979 i que va ser tancada, per primer cop, passats 15 dies. Amb un indicatiu germà aparegué a Madrid “Radio Onda Libre” i un altre a València.

En cap moment, la intenció d'aquest article ha estat parlar de les emissores de barri, les municipals o locals, ni tampoc d'aquelles que amb molt baixa potència obsequiarem al veïnat amb els darrers “hits” del nostre gust, amb l'esperança de que algú ens punxés, amb molt encert i sense saber on apuntava.

La ona lliure, com a moviment radiofònic alternatiu, va ésser i és una plataforma comunicativa bidireccional, perfectament vàlida. Per dir, amb tota llibertat, el que hom vol dir, sense que li manin: on dir-ho, cóm dir-ho i de quina manera. Per escoltar, de forma lliure, el que normalment no li diuen tots aquells que li han manat cóm dir-ho. I per fomentar la participació d'aquelles col·lectivitats que “no han trobat” una plataforma vàlida de diàleg on expressar llurs necessitats vitals.


Resum d'allò que no sabíem: Les ràdios lliures, són mitjans de comunicació. Potents, incòmodes i desaprofitats.