Pere Pruna i la complexitat Mediterrània

La relació de l’artista amb la vila s’establí a partir de 1939, desprès de la Guerra Civil. Pruna formà part d’un grup d’homes de cultura –com Dionisio Ridruejo o Cèsar González Ruano- que compartiren en la seva trajectòria vital una vinculació més o menys intensa amb Sitges; l’adscripció inicial als postulats falangistes o al bàndol franquista i una progressiva separació –més ràpida o més tardana- dels cercles oficials del règim i dels seus veritables centres de poder. Tots ells acabaren vivint en un exili interior –geogràfic i intel·lectual- aparentment còmode i espiritualment contradictori, quan no torturat.
Durant les dècades difícils dels anys quaranta, cinquanta i inicis dels seixanta del segle passat, el pas de Pere Pruna per Sitges va contribuir a mantenir una certa tradició cultural i artística a la vila, també cultivada per l’escultor Pere Jou i els pintors Alfred Sisquella, Agustí Ferrer Pino i Josep Miquel Serrano, entre d’altres.

Durant els anys en què tingué casa i taller a la vila, Pruna esdevingué un personatge admirat i popular que captivà molts sitgetans. El pintor, com havien fet abans Santiago Rusiñol o Joaquim Sunyer, utilitzà models locals per pintar les seves figures i els quadres amb la seva firma es feren un element usual a les cases benestants de Sitges. Pruna també es perpetuà a Sitges, pintant, el 1961, el mural del baptisteri de la parròquia de Sant Bartomeu i Santa Tecla i un oli sobre fusta de grans dimensions a la capella de la Mare de Déu de Montserrat, dues mostres de la pintura de temàtica religiosa que amb gran intensitat practicà a partir de 1939, tot i haver-la conreat amb anterioritat.