La globalització àrab

Si resulta difícil parlar de globalització, un terme que confonem per generalització, més ho és barrejar aquest parany que s'estén com una taca d'oli amb el concepte àrab, un del més difícils de fixar i que nosaltres apliquem amb alegria no dissimulada quan ens referim a l'Islam. Clarifiquem les definicions per no induir a errors que desprès tinguem que lamentar.

Globalitzar és, de forma empírica i didàctica, copsar una totalitat per desprès comprendre els elements que la integren. Per exemple, agafar un barri d'una gran ciutat i fer un estudi dels habitants que hi són censats.

Històricament, l'àrab, era un poble de raça blanca i origen semita que, segon l'etimologia del terme, “parlaven amb claredat”. I se'n deien àrabs, aquelles tribus que vivien a la península d'Aràbia. Es distingien tres grups:

*Els àrabs perduts o tribus perdudes a que fa referència l'Alcorà.
*Els descendents de Qahtan, pare dels àrabs del sud, probablement el Iemen. Eren beduïns nòmades i han estat considerats per la història com els autèntics àrabs.
*Els descendents del patriarca Adnan. Situats al nord i anomenats “àrabs arabitzats”.

Amb tot això, arribem a l'any 610, quan apareix Mahoma i el concepte de l'Islam. Conjunt de homes i dones; pobles, en definitiva, que creuen i accepten la religió de l'Islam o islamisme.

Fem una mica d'història entorn a aquest darrer concepte. L'Islam neix quan apareix Mahoma. Aquest predica, profetitza i unifica, a través de la religió, les diferents tribus beduïnes de la península aràbiga. El 622, Mahoma fuig de La Meca cap a Medina i els musulmans, ara si que podem parlar d'ells com a tals, experimenten un ràpid desenvolupament que els duu a unificar la política i la ideologia. Aràbia s'expandeix per Bizanci, Síria, Egipte, Persia, India, tot el nord d'Àfrica i arriba a la Península Ibèrica. Creen els emirats i mantenen, això fou el més important, la unitat cultural i religiosa. Es destaquen per assimilar les poblacions que van conquistant i tenir el capteniment d'unir les lleis religioses amb les civils sota un estat profundament teocràtic.

Quan aquest expansionisme es frenat, es repleguen i tornen, de forma més o menys generalitzada, als seus llocs d'origen. On han fet estada, han quedat les petjades de: la ciència, la tècnica o les arts; però, s'han endut sense poder col·locar-ho: la religió, les tradicions i la forma de viure.

Aquesta lectura parcial, ens duu a fixar la data al voltant del 1350. Més que res, per a poder parlar d'aquests sis segles i mig que ens separen. Hem fet esment del que varen deixar, però, no del que se'n varen endur. Ningú no ho sap.

Quan parlem del món àrab, tendim a generalitzar. Com si ens estesi'm referint a una gran reserva global. De ser-ho, presentaria tres aspectes. Hi ha països àrabs pobres i països àrabs rics, malgrat les reserves del únic recurs destriable, cobejat per la indústria dels països de tecnologia avançada. Tant uns com altres han quedat ancorats en la història, sense modificar habits ni costums, que els fan, diguem-ho clar, diferents a la resta. Algunes tribus, no han sofert cap evolució en 14 segles. Per últim, la religió. Aquesta segueix dictant les mateixes pautes de conducte que en vida del profeta.

Abans d'acabar, voldria fer unes quantes reflexions entorn a la religió del Islam. L'Alcorà és el llibre cabdal de la literatura àrab. Els seus capítols o “sures” estan escrits en prosa rimada sense alteració en el temps. Quan va ésser recopilat, existien greus mancances en molts ordres. Aquest llibre va aconseguir, en matèria de fe, el que molts altres, malgrat les seves possibles interpretacions no han assolit mai. Als àrabs se'ls hi prohibí menjar porc, perquè la triquinosi i les infeccions feien estralls entre la població. Se'ls manava que deixessin el calçat fora de la Mesquita i es rentessin els peus abans d'entrar-hi, perquè els seus costums higiènics tenien molt que desitjar. Els exigia que viatgessin almenys una vegada a la vida a La Meca, perquè era el lloc de comerç i intercanvi més important del món àrab.

És cert que, tot plegat, inclòs el que per necessitats d'espai ha restat al tinter, provocà una submissió i un tancament que, a hores d'ara, no han pogut superar. Un poble que de nòmada se'l va convertir en sedentari. D'aventurer, passà a captiu i de conqueridor, esdevingué conquerit.

Altres condicionants podrien dibuixar amb claredat els fluxes migratoris, avui distorsionats per l'actualitat. La vergonya, fins i tot la por. La manca d'espai on conviure. La integració i l'obertura als altres. La connivència, com a mal menor...

Resum del que no sabíem: El món àrab seguirà essent un misteri, si no fem l'esforç de descobrir-lo.