Dimarts a les 7

M’havia costat decidir què em posaria. Volia estar jove i bonica, però no volia anar massa arreglada, ni semblar una d’aquelles dones que, empolainades com si tinguessin 20 anys, no s’adonaven que el seu aspecte feia més pena que goig. I ara, asseguda en aquella cèntrica cafeteria, plena de gom a gom, en aquella darrera hora de la tarda, pensava què estava fent allà, si m’havia begut l’enteniment, i si realment, era prudent el què anava a fer. De sobte tenia temptacions d’aixecar-me i anar-me’n corrents.

Tot havia començat uns mesos enrere. Feia temps què em trobava a l’atur i després dels primers dies de descans, la casa se’m queia a sobre. A la meva edat era difícil que tornés a trobar feina. Tot d’una, m’havia convertit en una mestressa de casa avorrida, i és tan summament rutinària i desagraïda aquesta tasca, que vaig començar a deprimir-me.

Aquell dia, mirant distretament l’ordinador, pensava en totes les hores que perdien els meus fills connectats a internet. Era aquella tediosa hora de la tarda, que la cuina ja està endreçada, la roba planxada, i el sopar encara queda lluny. Quan ja no sabia gairebé què fer, i no tenia ganes d’empoltronar-me davant el televisor veient aquells programes de moda.

Personalment, no hi creia gens en tot el què s’oferia per la xarxa, però una vegada més, sense perdre l’esperança, vaig voler mirar les ofertes de treball. Com de costum, no vaig trobar res per a mi, al menys res que fos adient o fiable. Però navegant per tot el què anava trobant, em vaig trobar ficada en un fòrum. Era la primera vegada que m’hi posava, i no sabia ni com anava. Havia sentit explicar varies anècdotes dels xats, de les relacions què és trobaven, i de les moltes mentides què és deien, però això a mi, en aquells moments, no m’importava en absolut, només sentia curiositat i tan sols volia distreure’m una estona.

Es parlava de literatura, un tema que sempre m’ha interessat i de seguida em va cridar l’atenció el nick d’algú, que és feia dir Hèrcules Poirot. Em recordava tant les meves lectures de jovenesa ... quan era una apassionada de l’Agatha Christie i devorava tot el què queia a les meves mans. Malauradament feia molt de temps que no llegia, però la temptació d’integrar-me al debat era forta, i ho vaig fer amb el nom de Jane Marple, ja que utilitzar el nom de la famosa escriptora, em va semblar massa pretensiós.

El resultat va ser un enganxament total, i des d’aquell dia no tenia altre obsessió què connectar-m’hi. Feliçment, vaig tornar a sentir el desig i el plaer de la lectura, per comentar després les meves impressions. Les inquietuds intel·lectuals em semblaven cobertes i la meva vida interior, tornava a tenir un cert sentit.

La qüestió és, que a partir d’aquí, va seguir tot un llarg epistolari internàutic entre l’Hèrcules i jo, que no tenia perquè limitar-se forçosament al tema literari. El sexe de cadascú quedava implícit en el nostre pseudònim, però apart d’això, mai ens vam preguntar l’edat, ni cap data personal. Jo, no sé el perquè, donava per suposat que seria un home de mitjana edat, pot ser perquè el seu nom, el d’un personatge una mica passat de moda, i la manera seriosa i raonada d’expressar-se, així m’ho feien creure.

El cert és, que em va sorprendre molt, quan al dedicar-me uns versos, m’ indicava el despertar d’un sentiment més profund vers a mi. Em sentia afalagada. Feia tant de temps que no despertava una admiració semblant... que em feia pujar l’autoestima i em rejovenia uns quants anys.

He de confessar que, a partir d’aquell moment, una il·lusió subconscient va començar a créixer dins meu. Era totalment absurd i excitant. Em feia sentir tan jove, tan viva... El fet de que no comentés a casa les meves aventures cibernètiques, i mantenir-ho en secret, em divertia estranyament, i contribuïa què tingués aquest toc màgic i misteriós de tot el què és ocult o prohibit.

Però el que és veia a venir va arribar. Una cita. El dimarts a les 7. Ell portaria un llibre de la nostra escriptora predilecta.

I asseguda en aquest cafè, nerviosa com si tingués 15 anys, em pregunto com serà l’Hèrcules. Ara mateix, l’estic imaginant com el viu retrat del personatge en qüestió. Un homenet rabassut, meticulós, i amb el bigoti característic. I ell, quina impressió tindrà del meu aspecte físic, es decebrà?, em trobarà massa gran?. Tal vegada ell, també m’identifiqui com la solterona Miss Marple. I no puc evitar riure dels meus pensaments, alhora que espero fervorosament, que no ens vegi cap persona coneguda.

Passen uns minuts de l’hora acordada i jo tremolant com una fulla, tinc el cap immers en un mar de dubtes. I si fos un psicòpata assassí ?.

De reüll, comprovo que sobre la taula del costat hi descansa un llibre amb el títol “Asesinato en el Orient Express”. És ell. El cor em fa un salt. Si no giro la cara descaradament, no el puc veure. Però no sóc capaç de girar-me. No vull veure’l. Em quedo petrificada durant uns moments, donant-me compte del que allò pot representar: una gran decepció o, en el millor dels casos, una complicació del tot inconvenient. Quan finalment reacciono, prenc una decisió. M’aixeco molt dignament, i dirigint-me cap a la porta, marxo sense girar el cap.

No crec que sigui covardia. Simplement no vull trencar l’encís d’aquesta relació platònica. D’aquesta manera, ell sempre serà el meu Hèrcules i jo la seva Jane.