Jocs que s'han perdut

Arreu del món i en totes les èpoques, els nens han jugat a coses que, per estrany que pugui semblar i per lluny que es trobin els uns dels altres, tenen moltes semblances. Hi ha, però, una altra característica que els hi és comú. La complicació del joc, que depèn de si és inventat per ells o ensenyat pels grans.

Tot i que molts jocs no necessiten per ésser jugats, més que la participació de la mainada, d'altres, precisen d'un material, més o menys sofisticat, no diem costós, que, com en el cas precedent, pot ser fet per ells mateixos, amb o sense l'ajut dels adults, i, en alguns casos, segons la complexitat de la joguina, de l'exclusiva mà d'obra dels majors.

Quan parlem de jocs que s'han perdut, parlem d'aquells que, si més no, s'han perdut del tot. Expliquem que ara el nen no ha deixat de jugar. No ha deixat d'exercir el que per ell és una necessitat i per nosaltres, la societat, una obligació. Aprofundir sobre aquest tema no és el que pretén aquest article, però, és indestriable amb el fet de que molts jocs i maneres de jugar s'hagin malaguanyat o hagin mudat.

Dèiem que els nens no han deixat de jugar. Però, amb que juguen? I, cóm juguen? Al no ser les joguines les mateixes, han canviat els seus hàbits lúdics. Això, ha provocat que els nens, no privats d'imaginació, l'apliquin d'una altra manera en funció dels estris al seu abast. Afegim que la sofisticació de les joguines, dificulta la complicitat del nen en el paper que ha de desenvolupar dintre del joc mateix. La situació, no posa en entredit la capacitat del infant, però, limita les possibilitats cognoscitives i educatives. Per acabar-ho de arrodonir, els grans no els ensenyen a jugar... Els perllonguen l'estada a la guarderia, els hi lloguen monitors d'esplai o animadors de ludoteca, els treuen a passejar o els envien a colònies. En qualsevol cas, no existeix l'aprenentatge per transmissió oral quan es tracta de nens de famílies acomodades. La resta, curiosament, té més possibilitats de fer trapelleries, i, amb pocs mitjans, la fan córrer com nosaltres quan érem petits.

Tot i això, manca la figura i implicació per extensió, de l'adult. Posaré un exemple que m'escau. Un fuster del meu poble, ens ensenyava de petits cóm fer tota mena d'objectes en fusta. De pau i de guerra, no creieu! El seu taller era per nosaltres com el “sancta sanctorum” de la joguina. Hi teníem via lliure, i, a més de jugar, hi varem aprendre moltes coses... He de dir que mai li estarem prou agraïts i que no fou l'únic.

Per acabar d'entendre perquè molts jocs s'han perdut, cal que parlem d'alguns. Tots no hi cabrien. He escollit tres o quatre que tenien molt bona rebuda, sobretot, quan estàvem rebentats de córrer. Els solíem jugar per la tarda o al capvespre, abans de que ens cridessin a sopar.

Pel mocador fèiem menester un drap. Si teníem sort, podia ser un de debò. L'avi, l'àvia o algun parent, que no tenia perquè ser el nostre, ens el deixava. Pintàvem una ratlla al terra amb un pal o una pedra. El carrer, no era asfaltat. A un cantó i a l'altra, hi pintàvem una de més llarga, procurant que les dues estiguessin a la mateixa distància del centre. Qui parava, es posava a la ratlla del mig, amb el mocador a la mà i el braç estès. Darrera les línies, d'ambdós cantons, si col·locaven els equips, a ser possible, amb el mateix nombre de jugadors. Aquests tenien cadascú un número. Quan el que parava deia en veu alta un número igual o inferior al nombre total de jugadors per equip, els al·ludits de cada bàndol sortien com a llampecs i procuraven endur-se'n el mocador, sense que l'altre els toqués abans d'haver arribat darrera la ratlla del seu equip. Qui perdia quedava eliminat, però, no així el seu número que era assumit per un altre company a més del seu. I així fins que d'un equip no en quedés cap. No us explicaré el munt de tàctiques i de musteigs que fèiem servir per a guanyar. En podríem escriure un tractat!

El telèfon era un joc força descansat, molt divertit i carregat de disbarats. Anem a veure. Primer, farem la descripció. Asseguts al terra, aprofitant el bordó, quan n'hi havia, ens posàvem un al costat de l'altre per poder-nos parlar a cau d'orella sense que els veïns que eren al costat en pesquessin una sardina. Ara veureu perquè se'n deia telèfon. El primer de la filera tenia que dir una paraula o una frase molt curta al que tenia al costat i ben a prop del pàmpol. Aquell que ho havia sentit, no sempre bé, ho repetia al del costat afegint-hi una de la seva collita. I així successivament fins arribar l'ultim que tenia que dir en veu alta, tot el que els demés havien dit. Us tinc que advertir que en aquest joc hi carregàvem les intencions i el guirigall que es muntava era considerable.

Una variant, molt nostrada, era el joc dels disbarats. És jugava en cercle y es feien preguntes i respostes que, desprès, de forma alterna, es tenien que explicar en veu alta.

Del joc de boles, que en dèiem bales, no us explicaré com jugar-hi perquè és molt estès i hi ha infinitat de variants. El que si recordo amb enyorança és cóm les fèiem. Si, les fèiem! Amb argila que recollíem del terra descarnat per les bombes de la guerra civil. Les clapes d'asfaltat deixaven veure clots de fang de diferents colors. Rogencs, ocres, sèpies i també grisencs i negres com un carbó. Aquests últims no eren pas bons, hi havia massa quitrà. D'aquests forats, que anàvem fent cada cop més grossos, en trèiem, quan plovia i era moll, una argila de força qualitat. L'anàvem pastant al pomell de la mà fins que escorríem l'aigua i la fèiem prou pastosa per a arrodonir-la. Un cop teníem la bala feta, la posàvem, amb molta cura, a assecar al cim d'una saca si feia sol. Si era núvol, l'endreçàvem a casa fins que ho podíem treure, tot plegat, al carrer. A mig assecar, les agafàvem i les políem amb un xic més d'argila, per treure-les-hi els porus. Altra cop al sol i, quan eren ben seques, ja s'hi podia jugar. Els colors eren únics. Recordo que, en algun cas, el forn de cal flequer hi havia col·laborat de forma magistral.

Si mai veieu els vostres nens, un al davant de l'altra, fent les mateixes coses, no estan malalts. Paguen una penyora o juguen al mirall. Ah! I , per si no ho sabíeu, no si val a riure!

Resum del que no sabíem:
Si de infants ens haguessin dit que els nostres jocs es perdrien, ens haguéssim emprenyat molt. I emprenyats, nosaltres, no semblàvem els mateixos.