Exemple de superació

Isabel Soto: "La discapacitat no ens defineix com a persones"

Amb una hemiplèxia provocada per una paràlisi cerebral que va patir quan tenia 15 dies, aquesta vilanovina és un exemple de superació: graduada en Educació Social, treballa com a monitora de persones amb discapacitats a la Fundació Espiga

Isabel Soto Gavaldà és una jove nascuda fa 35 anys a Vilanova i la Geltrú i que pateix una hemiplèxia. EIX

Isabel Soto Gavaldà és una jove nascuda fa 35 anys a Vilanova i la Geltrú i que pateix una hemiplèxia. EIX

La vilanovina Isabel Soto va nèixer l'11 de novembre de 1985 i és la germana petita d'una família de 8 germans. Tot i que la seva arribada es va avançar, va néixer als sis mesos de gestació aparentment sana. Als quinze dies, tot es va complicar. La petita va patir una paràlisi cerebral que ha marcat la seva vida, però que no han impedit que aquesta vilanovina s'hagi graduat en Educació Social, treballi com a tal i continuï formant-se per millorar la seva trajectòria professional.

El camí no ha estat fàcil. La paràlisis cerebral és una discapacitat de tipus neurològica produïda per una lesió al cervell: “m'afecta la part motora del cos, tinc una hemiplègia que m'afecta la meitat del meu cos i també estic diagnosticada de disfèmia que és un transtorn de la parla, és a dir, que m'entrebanco al parlar”, explica Isabel Soto. I el camí no ha estat fàcil més per l'entorn que per les ganes de superació de la pròpia Isabel i la feina de la seva família per no renunciar a res: “quan era petita, els meus pares em portaven d'un metge a un altre perquè la majoria els hi deien que no podria caminar, ni parlar, ni estudiar ni raonar per mi mateixa. Porto unes quantes operacions als melucs i als peus que van fer que pogués caminar”. Soto creu que la seva història pot servir per animar i esperonar les famílies que es trobin en la seva mateixa situació:  “Els meus pares van lluitar molt per mi per tal que jo pogués fer una vida normalitzada i no anés amb una cadira de rodes”.

Com a educadora social, la Isabel Soto treballa a la Fundació Espiga de Vilafranca del Penedès, un centre des d'on atèn persones amb paràlisi cerebral, distròfies musculars, traumatismes cranials i altres afeccions: “Aquestes persones estan en edat laboral, però les seves limitacions els impedeixen, temporal o definitivament, la seva inclusió en el món laboral”. Gràcies a aquesta feina i l'oportunitat que li ha donat la directora de la fundació Montse Roca,  Soto diu que se sent molt agraïda i molt bé en l’equip de companys que té, se sent valorada i sap que pot ajudar les famílies a conviure amb aquesta realitat: “En aquesta vida, el motor que ens mou no està a les cames, està al cap i al cor i, si ho potencies, pots arribar on vulguis. El més important és saber qui ets, estimar-te i establir-te en un grup de confort”.

I és que pel camí, la Isabel ha ensopegat amb algunes persones que no l'han animat precisament a viure la seva condició des de la normalitat: “tinc records molt feliços de la meva infantesa, era una nena que sempre m'estava rient, molt estimada pels meus pares i els meus germans, però també recordo als meus pares anant d'una escola a altra per veure qui m'aceptava per estudiar allà, perquè als anys 90 no hi havia massa coneixement de la nostra discapacitat. No em volien a les seves escoles, desanimaven els meus pares per tal que no pogués  estudiar i no sabien com tractar-me. Fins que als vuit anys van trobar una escola, el Col·legi Residència de l'Arboç on vaig passar la major part de la meva infància  i adolescència. Després vaig passar a fer el batxillerat a l'escola Speh Tres Torres de Barcelona”. Soto assegura que “en aquestes dues escoles  hem vaig sentir una més i molt recolzada per part del professorat”.

Encara que el pericle no va ser fàcil, la Isabel Soto defensa que la clau del seu “èxit vital” és que “sobretot has de tenir confiança en tu mateixa i no deixar que t'influeixin els comentaris negatius o despectius. Al final totes aquestes experiències  viscudes o comentaris que he patit per part de la societat en general,  et serveixen per créixer i aprendre. Això m'ha ensenyat a ser empàtica i sempre intento posar-me en el lloc de l'altra persona per saber com se sent i en què el puc ajudar”.

En aquest sentit, Soto reconeix que de petita se sentia com un patufet: “m’he trobat amb gent que no et dóna suport, gent que et dona la mà i gent que no sap com ajudar-te. Quan la gent et coneix de primeres, no confia en tu i et posa etiquetes. Moltes vegades decideixen per tu”. I és que “la discapacitat no et ve amb un manual d'instruccions i ningú et pot explicat com funciona al teu cos de primeres, sinó que t'has d'anar descobrint. La discapacitat no ens defineix com a persones”, conclou Soto.

Pots rebre al teu correu electrònic tots els articles d'opinió amb el nostre butlletí diari de titulars o amb el nostre butlletí setmanal. Inscriu-t'hi de manera gratuïta ara!



Articles d'opinió


SEGUEIX-NOS

Si voleu rebre per e-mail les notícies de la setmana i la millor agenda cultural del cap setmana, apunteu-vos als nostres butlletins.

Butlletins gratuïts Subscriu-te ara!